Puny de ferro republicà

Par­lar de Joan Tardà és fer-ho d'una de les per­so­nes més esti­ma­des dins d'ERC i com­pro­me­ses amb els valors ideològics del repu­bli­cans. Quan hi ha un acte sem­pre és dels més aplau­dits. “Mai té un no per a ningú”, des­taca la secretària gene­ral dels repu­bli­cans, Marta Rovira. És per aquest motiu que els caps de set­mana sem­pre se'l veu en un míting o altre del par­tit, de punta a punta de país, ja sigui a l'Alt Empordà o al Baix Segura. “Té una gran tra­jectòria de dig­ni­tat i com­promís”, subrat­lla el pre­si­dent d'ERC, Oriol Jun­que­ras, que ha deci­dit que faci ticket elec­to­ral amb Gabriel Rufián en els comi­cis espa­nyols. En un pri­mer moment Jun­que­ras va pro­po­sar a Tardà anar de número 1, però ell s'ho va repen­sar i va pre­fe­rir que Rufián fos el can­di­dat. Una mos­tra de gene­ro­si­tat, com recorda el seu entorn, difícil de veure en la política d'avui en dia, que molts de cops pivota sobre llui­tes egòlatres o mani­quees.

Nas­cut el 1953 a Cor­nellà de Llo­bre­gat, Joan Tardà i Coma és lli­cen­ciat en filo­so­fia i lle­tres i ha exer­cit de pro­fes­sor de català. La seva acti­vi­tat política va començar amb el PSUC i va for­mar part del pri­mer ajun­ta­ment democràtic del seu muni­cipi el 1979. Més tard es va inte­grar en Naci­o­na­lis­tes d'Esquerra (NE) i a mit­jan anys noranta ja es va afi­liar a ERC. El 1999 va tor­nar a ser esco­llit regi­dor del con­sis­tori, en aquest cas ja amb els repu­bli­cans, i el 2003 va ser ree­le­git. Un any després va renun­ciar i va incor­po­rar-se al Congrés dels Dipu­tats. Ja enca­dena, per tant, onze anys a les Corts i n'ha vist de tots colors dins d'ERC a Madrid. Des dels recor­dats 8 dipu­tats de Carod-Rovira el 2004 fins a les primàries inter­nes per esco­llir cap de llista que va viure el 2011, quan es va pre­sen­tar amb Joan Ridao i va per­dre con­tra Alfred Bosch, que era l'home d'Oriol Jun­que­ras. Final­ment, però, Jun­que­ras, que feia poc que osten­tava la pre­sidència de la for­mació, va recu­pe­rar Tardà i li va ofe­rir ser el número dos de Bosch. Reno­vació i experiència, es va dir en aquell moment. El mateix que ara s'aplica en la fórmula Rufián-Tardà.

Durant aquests onze anys a Madrid, Tardà ha estat infa­ti­ga­ble. “Molts de cops és el pri­mer d'arri­bar al Congrés i l'últim de sor­tir”, explica un dels seus col·labo­ra­dors. El repu­blicà viu tres dies de la set­mana en un hos­tal dar­rere de les Corts i és un home de cos­tums. Sem­pre es mou per la mateixa zona de Madrid i sovint va a dinar a un res­tau­rant de la Car­rera de San Jerónimo que la gent d'ERC coneix com a Bonàs, en referència a la dipu­tada d'ERC Rosa Maria Bonàs, que va estar al Congrés del 2004 al 2008. A Tardà, li agrada tant aquest tipus de rutina que, fins i tot, quan el local va can­viar tota la cuina i va pas­sar de ser una piz­ze­ria a ser un esta­bli­ment mala­gueny, ell hi va con­ti­nuar anant.

És un gran lec­tor d'assa­jos i de lli­bres de no-ficció, i també un apas­si­o­nat del Barça –n'és soci–. Pre­ci­sa­ment, farà un curiós tàndem amb Rufián, que és peri­quito, encara que no tan apas­si­o­nat com Tardà. En aquest sen­tit, s'empre­nya bas­tant quan els plens del Congrés coin­ci­dei­xen amb un par­tit dels blau­grana i no els pot veure.

I par­lant d'empre­nyat, Tardà, per a força gent, trans­met una imatge de duresa i de pri­mi­tiu, que algu­nes de les seves sor­ti­des de to i, sobre­tot, el pro­grama Polònia han aju­dat a poten­ciar amb el clàssic Algú ho havia de dir. “No s'ho passa gens bé quan ho mira, no li agrada que el carac­te­rit­zin com un cavernícola”, deta­lla un cone­gut. Això sí, el repu­blicà parla sense pèls a la llen­gua i ara, per exem­ple, asse­gura que seria un “delicte d'alta traïció” si a Cata­lu­nya hi hagués noves elec­ci­ons.

I un con­sell per si algun dia el conei­xeu en per­sona. És d'aquells que sem­pre, sem­pre encai­xen estre­nyent la mà molt fort. Ho dic perquè, a mi, un dia em va aga­far des­pre­vin­gut i vaig estar una estona per recu­pe­rar-me. Qui avisa no és traïdor.