La mestressa a l'ombra

Després d'uns quants anys en primera línia mediàtica, a l'ull de l'huracà primer com a aliada del govern de CiU i després com a musa i cara més visible de l'unionisme, semblava que la presidenta del PP català, Alícia Sánchez-Camacho, ja ho havia fet tot en política. Que es retirava. Això sí, tot i que feia mesos que des del seu partit moltes veus la donaven per amortitzada, va ser en certa manera sorprenent que, al juliol, Rajoy n'autoritzés el relleu per donar pas a Xavier García Albiol com a candidat el 27-S. D'entrada, per la proximitat de les eleccions, però també perquè era una dona imposada en el seu dia pel mateix president, de qui encara es considera persona de la màxima confiança.

Ni aquesta ascendència, però, podia avalar-ne la continuïtat al capdavant d'una llista que havia encapçalat el 2010 i el 2012, quan va assolir el sostre del partit al Parlament, amb 19 diputats, en una contesa que era del tot decisiva. Primer, perquè totes les enquestes els donaven uns resultats francament a la baixa i havien de fer (o fer veure que feien) alguna cosa, però sobretot perquè la figura de la líder havia quedat molt debilitada després de l'esgotador sainet de les escoltes de La Camarga, que havia tingut a l'abril el darrer capítol amb la seva compareixença davant la comissió d'investigació sobre el frau fiscal al Parlament. Aquell dia, Sánchez-Camacho va tornar a jurar i perjurar que no sabia que enregistraven –al contrari del que afirma el director de l'agència de detectius Método 3, Francisco Marco–, ni sabia qui va encarregar que ho fessin, la conversa amb Victoria Álvarez, l'exparella del primogènit de l'expresident Jordi Pujol, en què apareixien uns quants draps bruts. La qüestió és que el cas d'espionatge havia cuejat més de dos anys, i els constants girs que va fer en anar-se'n sabent detalls, i el fet que Sánchez-Camacho retirés la denúncia que havia presentat d'entrada, van acabar erosionant la figura fins a esgotar-ne el crèdit polític.

Però els gats vells tenen set vides, i ella mai no va marxar del tot. De fet, va ser prou hàbil per vendre com a pròpia la iniciativa del seu relleu, l'estiu passat, pactar-lo i assegurar-se a canvi un càrrec fora dels focus de Catalunya –un lloc preferent, el tercer, en la llista per a les estatals–, i mantenir les regnes del partit fins al congrés que haurà de convocar durant el primer semestre del 2016, en què no repetirà.
A Sánchez-Camacho, de fet, li agrada presumir que haurà estat la líder del PP català, partit que ha viscut històricament batalles caïnites entre l'ala més dretana i la moderada, que més haurà aguantat en el càrrec, vuit anys des que va ser triada el maig del 2008 guanyant per poc Montserrat Nebrera, la candidata díscola, i superant així la longevitat d'Alejo Vidal-Quadras, Alberto Fernández Díaz i Josep Piqué.

El fet que els dos primers de la llista el 20-D, dos altres pesos pesants de la vella guàrdia, no es puguin dedicar en exclusiva a la campanya –el ministre Jorge Fernández Díaz i el cap de campanya estatal, i cap de gabinet de Rajoy, Jorge Moragas– fan que Sánchez-Camacho segueixi remenant moltes cireres a Catalunya, i jugui un paper preeminent, aprofitant també el seu bagatge, que no és poc. I és que la de Blanes, que es va iniciar el 1999 com a diputada al Parlament, ja coneix els seients de les Corts a Madrid –va ser diputada al Congrés el 2004– i ha estat senadora per designació autonòmica –càrrec en què la van reprovar arran del cas Camarga– des del 2008.

La popular vol centrar-se a
defensar a Madrid la reforma del finançament autonòmic, i començar a retirar-se a poc a poc de la política, ja que no es vol eternitzar gaire més, per tornar a la vida acadèmica. Advocada de formació i fins i tot jutgessa substituta –va entrar en política com a directora de Treball a Girona, després d'una estada a l'ambaixada a Washington–, quan es retiri vol fer un doctorat en sociologia del dret. Serà la seva jubilació política daurada.