Reivindicatiu de soca-rel
Xavier Domènech (Sabadell, 2 de desembre del 1974) porta la reivindicació a les venes. Només s'ha de fer una ullada als títols de tres de les darreres obres que ha publicat. Lucha de clases, dictadura y democracia (2011), La reconstrucció de la raó democràtica. Del suburbi a la ciutat. Construint la ciutat democràtica (2012) i Hegemonías. Crisis, movimientos de resistencia y procesos políticos (2014). La fal·lera per la reivindicació li ve de lluny. A la dècada dels noranta va estar vinculat als moviments antimilitarista, estudiantil i contra la precarietat laboral, entre d'altres. Ha estat en moviments contra la Logse i contra la guerra del Golf, va militar als Col·lectius de Joves Comunistes (CJC) i va passar pel moviment d'insubmissió Mili KK o Revolta.
Doctor en història per la Universitat de Barcelona i professor d'història de la UAB, està casat i té un fill, en Drac. S'ha especialitzat en moviments socials i el canvi polític en el franquisme i la Transició democràtica espanyola, motiu pel qual va rebre el premi extraordinari de Doctorat de la UAB i el premi Ciutat de Barcelona d'Història el 2006. Arran de la crisi econòmica i social general, va reprendre el vessant reivindicatiu. Ja fos en el marc de la Plataforma Unitària en Defensa de la Universitat Pública o en el 15-M a Catalunya. La història és la seva passió. Una passió que el va dur a acceptar el càrrec de comissionat d'Estudis Estratègics i Programes de Memòria de l'Ajuntament de Barcelona, proposat per la seva bona amiga Ada Colau. Es va estrenar fent retirar l'estàtua del rei Joan Carles del saló de plens del consistori, una acció que no va estar exempta de certa polèmica. Està vinculat des de fa anys a la revista Mientras Tanto i si una figura històrica l'ha influït en el seu pensament ha estat la de Salvador Seguí, el Noi del Sucre, dirigent anarcosindicalista assassinat el 1923. Fa uns dies, en una entrevista a El Punt Avui Televisió, admetia que difícilment podrà compatibilitzar la seva passió amb l'activitat parlamentària a Madrid.
Els que el coneixen més a fons defineixen en Xavi –Xavier només és per a la nomenclatura oficial– com una persona que no es conforma amb un sí o un no. És una persona de matisos, deia Marta Sibina en un vídeo promocional que van fer tots dos per donar a conèixer la candidatura. La política ha arribat a la seva vida de bracet amb la reivindicació. Ha estat membre de Procés Constituent i va començar donant suport a la campanya electoral de Barcelona en Comú, de la qual, diuen, és un dels ideòlegs. No en va, és una de les persones més pròximes a l'actual alcaldessa de Barcelona, a qui va conèixer justament reivindicant. També s'avé amb Íñigo Errejón i Pablo Iglesias, a qui coneix des de fa anys i amb qui ha col·laborat per a l'elaboració del programa electoral de Podem. Un exemple de bona sintonia: fa uns dies, abans d'un acte a l'Hospitalet, tots dos s'entretenien jugant a fer malabars.
De currículum, en té, i molt. Però un dels principals reptes que hauran d'afrontar Domènech i la seva candidatura és el fet de ser un desconegut per al gran públic. Ni és Carme Chacón ni Josep Antoni Duran i Lleida ni tan sols Francesc Homs o Albert Rivera. Tampoc vol ser-ho, però la marca és nova. Per això ell presenta el fet de ser novell en un aparell més convencional com un aval. La renovació davant dels que s'enquisten en la política. Una estratègia vàlida, però que necessita feina al darrere per evitar el que va passar en les eleccions catalanes, quan una fórmula pràcticament calcada a la que va dur Colau a la victòria no va acabar de funcionar a Catalunya Sí que es Pot. De fet, es va demanar a Domènech que fos el cap de llista per al Parlament de Catalunya, però
va rebutjar l'oferiment. La reivindicació la du a la sang i no és dels que les veuen passar, sinó que s'hi implica. Per això,
la segona ha estat la bona.