Més que set diferències
El debat independentista és central en aquesta campanya, quan, en canvi, en les anteriors eleccions del 2011, el que CiU reclamava era el pacte fiscal
La irrupció de noves sigles, coalicions i discursos és molt més marcada en la redistribució de les llistes catalanes
El PSC continua alertant del risc d'un govern de dretes a Madrid
Han canviat les sigles, els líders, l'oferta i les promeses electorals. Bé, alguns partits les han canviat tan poc que, si tenim en compte l'acceleració de la política catalana els últims tres anys, fan més evident l'enorme abisme entre el panorama de les eleccions estatals del 2011 i el d'ara. On més manifest és aquest abisme és en la configuració de les llistes catalanes que concorren als comicis per al Congrés dels Diputats. Dos mesos i escaig després d'unes eleccions suposadament plebiscitàries, Junts pel Sí i la CUP, les dues formacions independentistes, encara no han tancat cap acord per a la investidura ni l'estabilitat de govern, i, si molt no canvien les coses, això no es produirà fins almenys després del 20-D.
Mentrestant, els partits catalans han activat a marxes forçades la maquinària per a les eleccions espanyoles més catalanes des de 1977, les terceres que afronten en set mesos. La foto d'ara té molt poc a veure amb les del 2011. Si en clau estatal el gran capgirament serà el trencament del bipartidisme –la segona transició– amb la irrupció de “noves” forces (Podem i C's), en clau catalana la centralitat política que ha assolit el debat independentista ha reconfigurat partits i discursos, qui sap si camí de l'anomenada transició nacional.
A diferència de fa quatre anys, les sigles de CiU ara ja són història. CDC hi concorre amb nom nou (Democràcia i Llibertat) dins el qual s'hi inclouen els independentistes d'Unió i Reagrupament, i amb Francesc Homs, mà dreta del president en funcions, Artur Mas, com a home fort a Madrid. En aquesta setmana i mitja de campanya, Homs ha alternat les crítiques a la CUP amb la confiança en el futur pacte, i ha estat constant en la bel·ligerància amb els partits unionistes i la defensa d'una separació dialogada amb l'Estat espanyol.
Lluny d'això, quatre anys enrere CiU presentava Josep Antoni Duran i Lleida de candidat i demanava “l'aval de les urnes per al pacte fiscal”. Dins aquesta lògica, Mas deia en un míting –en què també participava l'expresident Jordi Pujol– que els vots al PP i al PSC eren “diners que no tornen”. El candidat Duran aleshores apel·lava a la “dignitat nacional” perquè CiU quedés primera a Catalunya i també reivindicava “la vocació pactista” de CiU a Madrid. Després de la patacada de quedar fora del Parlament, l'ara candidat d'Unió enarbora el “realisme i el pactisme”: fins ara ha atacat “la ruptura” que proposa Junts pel Sí i que vulgui anar de la mà de la CUP, a més d'apel·lar al “votant convergent de tota la vida”. Queda per desvetllar la incògnita de què pot suposar no tenir representació a Madrid per a un partit democristià que ha començat a posar a la venda les seves seus per eixugar el deute.
L'altre soci de JxSí, ERC, torna a apostar per un independent, en aquest cas Gabriel Rufián (procedent de l'associació de castellanoparlants Súmate), perquè a Madrid defensi “el mandat independentista del 27-S”. Fa quatre anys –el seu candidat va ser Alfred Bosch, ara al capdavant del grup a Barcelona–, exigia a CiU que aturés les retallades perquè feien “perillar el futur del país” i recordava als convergents que “l'única solució” era “la independència fiscal i nacional”. Les declaracions d'aquella campanya dels republicans collant la federació convergent perquè se sumés a la independència han deixat pas, ara, a un pacte de no agressió.
Qui repeteix candidata és el PSC, amb Carme Chacón, que fa quatre anys, com ara, advertia de la por que governi la dreta. En aquesta campanya, la crítica a les retallades del PP i CDC ha estat una constant (el 2011 va fer un polèmic vídeo sobre les retallades que va ordenar retirar) i ha anat acompanyada de la proposta d'una reforma federal de la Constitució, sense més concreció que blindar drets socials i encaixar Catalunya dins l'Estat.
En la campanya del 2011, però, el PSC no tenia dos seriosos competidors a dreta i esquerra, C's i En Comú Podem, que són les principals fugues de vot. En Comú Podem, la coalició que inclou ICV i els “colauistes”, entre d'altres, amb l'alcaldessa de Barcelona implicada a fons en la campanya, també amenaça la bossa de vots d'ERC. La coalició pot ser la sorpresa: apel·la a “la remuntada” i té perspectives de millorar amb escreix el resultat de la coalició homònima al Parlament. El líder estatal de Podem, Pablo Iglesias, ha situat al centre de les seves propostes un referèndum per a Catalunya en el termini d'un any. El 2011, ICV, amb Joan Coscubiela al capdavant (ara diputat al Parlament) tot just intentava capitalitzar el fenomen del 15-M.
El fenomen taronja
Ciutadans va concórrer a les eleccions estatals del 2008 de manera gairebé simbòlica. El 2011 no s'hi va presentar i ara, després de l'operació per convertir-lo en un influent partit estatal i dels seus bons resultats a les municipals i les autonòmiques, pot tenir una entrada fulgurant al Congrés. I també pot ser decisiu. Hi ha enquestes que el situen com a segona força a Madrid, a través d'un discurs fonamentat en la “il·lusió” i la “renovació”. Per molts, C's és la mateixa dreta del PP però renovada i jove. La seva previsible eclosió ha fet girar molts debats i missatges al voltant dels pactes de futur. El PP, de la seva banda, no ha canviat el seu candidat per Barcelona, l'ara ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, ni el seu discurs. En tot cas, el discurs ha pujat en contundència de la mà de l'independentisme. Dia sí dia també els populars amenacen de desplegar “tot l'Estat de dret” contra el procés i a favor de la unitat d'Espanya.
