“La UdG va ser la meva escola de formació política”

Sopars animats en família

La seva vocació no surt del no-res: “Tot ve de l'ambient familiar. El meu pare, Jacint Xuclà –en Cinto, com el coneix tothom–, que ara té 81 anys, va començar a treballar als 14, i als 26 va crear una empresa de maquinària per a la indústria alimentària. També va ser fundador de Convergència a Olot, on va arribar a ser tinent d'alcalde. El meu germà Pep, que és 13 anys més gran que jo, va ser militant del PSC, però en els anys vuitanta va estripar el carnet, decebut pels governs de Felipe González. A casa, sempre hi havia molt d'ambient als dinars i sopars [riu], i jo he rebut molt de la lluita contra el franquisme que van portar a terme el meu pare i el meu germà. Per això, en els mítings d'aquesta campanya hem fet sonar Al vent, de Raimon, però en la nova versió (The wind), més actual, que n'ha fet Halldor Mar, un islandès resident a Catalunya.”

A tot arreu on ha anat, Xuclà hi ha demostrat sempre les ganes de participar activament, de fer política a diferents nivells. Ja va ser delegat de curs quan estudiava a l'institut Montsacopa –“El meu germà ja ho havia estat”– i va arribar a la universitat en un moment crucial: la tardor del 1991 ell va començar a estudiar Dret a Girona, encara com alumne de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i el 12 de desembre del mateix any el Parlament de Catalunya va aprovar la llei de creació de la Universitat de Girona (UdG), de la qual Xuclà va ser un claustral molt actiu, a més de formar part de la comissió redactora dels estatuts de la nova universitat. Van ser companys de facultat amb Ricard Font, llavors coordinador del Consell d'Estudiants de la UdG i actualment secretari d'Infraestructures i Mobilitat de la Generalitat, i junts van lluitar per reclamar un edifici propi per a la Facultat de Dret, que durant molts anys va patir una llarga provisionalitat als barracons prefabricats de Fontajau, en l'anomenada Campanya del Totxo (1994): una imaginativa i civilitzada acció de protesta en què els alumnes van aixecar simbòlicament amb totxos l'edifici del qual molts, com Xuclà, ja no van poder arribar a gaudir. “La UdG va ser la meva escola de formació política i de democràcia”, recorda l'antic alumne que anys més tard hi va tornar com a professor associat de dret administratiu, com també va ser-ho a Lima (Perú).

Al marge de la política, en la seva etapa formativa Xuclà va presidir a Olot el club de debat Joves 21: “Buscàvem formació i va venir molta gent important a fer xerrades, com ara Montserrat Roig, que llavors ja estava molt malalta, i recordo que la vam portar a sopar a Cal Sastre de Santa Pau.” I ell mateix va demostrar tenir aptituds literàries: el 1990, va guanyar a Cassà de la Selva el premi Cercamon de narrativa per a joves, amb un conte titulat De la vida privada, que va publicar aquest diari. Què ha passat amb aquelles motivacions literàries? “Ara estan resguardades, perquè trobo molt difícil poder-les compatibilitzar amb la política, tot i que sí tinc alguns amics que ho han intentat. De fet, jo he estat molts anys escrivint a La Comarca d'Olot.”

“Em passen coses a la vida que podrien ser perfectament temes per a una novel·la”, hi afegeix. “Tinc un dietari que vaig començar el dia que em vaig reunir amb Giulio Andreotti al Senat italià. Quan vaig sortir de la trobada, em vaig comprar una llibreta i vaig anar a escriure les primeres notes a Sant'Eustachio, la millor cafeteria de Roma.”

Vida, literatura... i política. Ell mateix proposa alguns gèneres literaris i personatges per definir les seves experiències en diferents àmbits de la seva gestió. De la seva experiència a Madrid, on primer va ser senador (2000-2004) i després diputat, diu: “La política a Madrid és novel·la negra, perquè hi ha molt de joc brut. Ho he viscut molt de prop, perquè havia de ser vicepresident del Congrés des del 21 de juny passat i el PP ho ha impedit aferrissadament. Es van dedicar a indagar en tot allò que jo havia publicat i, curiosament, l'article que més els va escandalitzar va ser un en què recordava que la reunificació d'Alemanya havia estat possible gràcies al dret a l'autodeterminació.” En canvi, per descriure la seva experiència europea, tria els còmics de Tintín i les seves “aventures exòtiques”: “Durant els últims vuit anys al Consell d'Europa, on ara presideixo el grup liberal, he conegut gent de primer ordre i m'han ensenyat que els estàndards europeus de democràcia poden ser molt més alts que a Espanya. I a Europa m'he sentit molt útil en la defensa dels drets humans i altres qüestions decisives per a diversos països. De vegades em pregunto què fa un nen d'Olot com jo en un lloc com aquest.” I sobre la seva implicació en la política gironina, diu que li recorda més aviat L'auca del senyor Esteve: “És una feina molt aplicada, de seguiment del grau d'aplicació dels pressupostos, perquè una forma de corrupció és pressupostar una cosa i no fer-la, i l'Estat només executa un 30% dels projectes que ha pressupostat a les comarques gironines, i jo sóc el parlamentari que més ha picat pedra per destapar aquests casos de corrupció. Girona és la segona demarcació amb menys inversió de l'Estat, només amb Còrdova al darrere. Per tant, fins ara l'única declaració d'independència és la retirada que l'Estat ja ha fet de les comarques gironines.”

Xuclà recorda que el 1996, l'actual coordinador general de CDC, Josep Rull, i ell van presentar al congrés de la JNC a Sabadell la ponència Catalunya sobirana: “Apostàvem per un referèndum d'autodeterminació i un estat propi, però llavors no teníem una majoria social suficient i hem hagut d'esperar uns quants anys, no per radicalitzar els ja convençuts, sinó per ampliar la base social.”

El 1996 va ser també l'any en què Xuclà es va llicenciar en dret i fins al 2003 va exercir d'advocat. Paral·lelament, se li van plantejar “dues opcions molt obertes” en el terreny polític: “Pere Macias em va proposar que el substituís com a alcalde d'Olot, quan el van nomenar conseller, però finalment vaig decidir agafar el relleu de Rull com a secretari general de la JNC (1998-2000)”, organització que després va presidir, fins el 2002. Ara veu incompatible exercir alhora com a diputat i advocat. “La política no és una professió, però s'ha d'exercir amb professionalitat, i en el futur m'imagino que tornaré a treballar com a professor o advocat. La política m'ha convertit en una persona més precisa en lleis, a escala estatal i europea, i estic segur que després aquests coneixements em serviran per millorar la societat fora de la política.”

La política li ha donat moltes coses, per exemple la seva dona, la Mireia, a qui va conèixer el 1997 en una escola d'estiu de la JNC a Planoles, en què ella era la directora del butlletí de les jornades que va anar a entrevistar “un jove d'Olot que despuntava”. Ella és enginyera i treballa en el sector privat, i tenen dues filles bessones, la Berta i l'Elna, que faran 12 anys diumenge. Viuen de lloguer a Girona: “Som una família rara i no tenim cultura de la propietat. A més, no és segur que la vida sempre et mantingui al mateix lloc. Però jo sempre torno a casa, a Olot.”