Esprint final per atrapar el vot dels indecisos

Anit els partits van fer l'esprint definitiu per explicar als indecisos per què cadascun d'ells representa el vot útil. Perquè mai com en aquesta ocasió l'escenari polític espanyol havia arribat a la recta final de campanya tenint encara una gran bossa d'electors que no saben quina opció triar. I també perquè mai com ara havien confluït quatre formacions estatals que –amb més o menys possibilitats reals– aspiren a ocupar La Moncloa o, si més no, a condicionar que d'altres hi accedeixin. El 20-D suposarà la fi del vell bipartidisme? Se'n perfilarà un de nou amb els partits emergents? Anit uns i altres candidats s'afanyaven a donar-los els darrers motius per votar-los.

Mariano Rajoy alertava des de València que si el PP no obté una victòria generosa, vindrà un front “radical” que frenarà la recuperació i ho destrossarà tot. També Pedro Sánchez optava per presentar-se com la víctima d'una conjura de tots contra el PSOE i insistia que, si no guanya perquè el vot de l'esquerra es dispersa, no hi haurà canvi, atès que
“el PP i C's sumaran i hi haurà quatre anys més de Rajoy”. Els emergents, Albert Rivera i Pablo Iglesias, per la seva banda, feien l'últim clam per enterrar la “vella política caduca i corrupta”. Així, mentre que el de Ciutadans reiterava que el triomf és possible, el de Podem espremia al màxim els aires de remuntada que han impregnat la campanya i ja es mesurava amb Rajoy.

L'escenari polític que es planteja per demà a la nit està tan obert i la composició del Congrés es presenta tan fragmentada, que no és gens estrany que en els darrers dies s'hagin començat a perfilar les estratègies de pacte, sobretot des de les files del PP, que, de cara a recuperar antics simpatitzants, ha intentat que Ciutadans es mulli i digui si deixarà fora del govern qui guanyi les eleccions. Rivera va acabar admetent ahir que, de suport explícit, no en donarà, però que s'abstindrà per facilitar el govern, ja sigui del PP o del PSOE, i sempre que els aspirants no pactin ni amb “nacionalistes” ni amb Podem. El líder del partit taronja diu que aquesta és la seva estratègia, perquè espera que si ell guanya la resta també el deixin governar. Això sí, aquesta opció sembla ara més llunyana i només cal veure com Rivera ha decidit obrir una guerra paral·lela amb Iglesias per no quedar el quart.

A hores d'ara, tot s'aguanta per un fil, i fins i tot Angela Merkel ja sap que el resultat és una gran incògnita. I se'n va assabentar ahir a Brussel·les, on Rajoy –conscient o no que hi havia una televisió enregistrant la conversa– va dir a la cancellera que Podem podria prendre la segona plaça al PSOE. Merkel va fer un gest d'entre sorpresa i preocupació per la informació, i el president espanyol hi afegia: “I després vindran els pactes...” A banda de pressionar C's, Rajoy aprofitava ahir per desmentir l'existència d'una oferta al PSOE per emular la gran coalició alemanya, amb l'exigència, però, que Sánchez quedi fora de l'acord. La idea d'aquest pacte ha tornat a sorgir amb força, curiosament després del dur cara a cara que dilluns passat van mantenir el popular i el socialista i durant el qual Sánchez es va voler tornar a situar en la cursa electoral responsabilitzant Rajoy de la corrupció que durant anys ha aflorat al PP.

En un debat que va acabar en empat pel que fa a les expectatives de l'un i de l'altre i que, en canvi, va servir a Iglesias i Rivera per reiterar que el PP i el PSOE són la imatge de la “decadència”, es va evidenciar que, a diferència del que podia semblar fa unes setmanes, el procés català ha estat un dels oblidats de la campanya. La paràlisi que s'ha instal·lat al Parlament per la falta d'acord entre Junts pel Sí i la CUP ha permès que el PP i el PSOE hagin pogut utilitzar el mateix manual de respostes dels darrers mesos, i Rivera ho ha aprofitat per erigir-se en el veritable “assot” del sobiranisme. El punt d'inflexió l'ha intentat aportar Iglesias proposant la negociació d'un referèndum.