Arrufant les celles

Aquell català que es va empre­nyar tant quan els trens d'aquest país no fun­ci­o­na­ven, des d'ales­ho­res no ha dei­xat d'arru­far les celles. Avui, sumit en el fan­gar de la crisi i envol­tat per un món que, a vega­des, sem­bla en procés de des­com­po­sició, té més raons que mai per estar furiós i ara, a més de man­te­nir aquell arru­fa­ment, també fa mor­ros i serra les dents, i deu fer, cer­ta­ment, mitja por.

Li he lle­git ja unes quan­tes car­tes al direc­tor, a dife­rents dia­ris, tra­me­ses des dels indrets més diver­sos. Male­eix, és clar, la llarga i antiga con­des­cendència amb la cor­rupció als palaus que no fa gaire s'ha esbom­bat, i la con­des­cendència gover­na­men­tal recent amb una banca que, cen­trada en la seva pròpia sal­vació, aban­dona tot­hom als efec­tes del tem­po­ral que en bona part ella mateixa ha pro­vo­cat.

En les seves expres­si­ons, aquest català mai s'oblida de defi­nir la classe política com uns poca-sol­tes, i ho diu en aquests ter­mes perquè en públic es conté. A la inti­mi­tat empra altres con­tundències, i quan ho fa, inclou tot­hom sense dis­tin­gir-ne la colo­ració, adreçant la ira a tot l'espec­tre sen­cer de l'arc de Sant Martí polític. Els retreu el poli­ti­queig, el sec­ta­risme, la pre­o­cu­pació exclu­siva pel càrrec i la par­cel·la de poder, i els con­si­dera mem­bres d'una casta dis­tant, allu­nyada dels mal­de­caps ter­re­nals. Els reprova en genèric, però, com és natu­ral, es mos­tra par­ti­cu­lar­ment irri­tat amb els que gover­nen en l'actu­a­li­tat.

I ja que aquí i allà manen les auto­qua­li­fi­ca­des esquer­res, per aque­lles coses del prin­cipi d'Arqui­me­des o de la noció del yin-yang i per a des­es­pe­ració de tots els que hi varen donar suport i se sen­ten traïts, en les male­dic­ci­ons apa­rei­xen sovint ram­pells car­ques. Diu que ja està bé de mira­ments amb els eco­lo­gis­tes, de fer el bleda amb els immi­grants o amb els delinqüents i que ja n'hi ha prou de des­ti­nar esforços i recur­sos a això tan mesquí i mani­queu de la Memòria Històrica. Si fos pos­si­ble fer abs­tracció (que no ho és) de l'atàvica pugna cata­la­no­es­pa­nyola que con­su­meix quasi totes les ener­gies, ens des­co­briríem havent fet una espec­ta­cu­lar regressió ideològica.

El català empre­nyat que segueix fidel a les con­vic­ci­ons pro­gres­sis­tes pro­cura apar­tar-se de les misèries del món, i el dis­curs esquer­ranós que tant pre­di­ca­ment tenia per aques­tes ter­res s'ha desa­cre­di­tat sense haver tin­gut l'opor­tu­ni­tat de pas­sar a la pràctica. Almenys tal com s'havia cobe­jat. Perquè quina sen­si­bi­li­tat medi­am­bi­en­tal hi ha dar­rere les obres de la C-31? Quina con­cepció de desen­vo­lu­pa­ment i de país? Quina pre­o­cu­pació social batega sota els con­trac­tes escom­bra­ria del pro­fes­so­rat interí, o en la reducció de les plan­ti­lles a l'escola pública? Quina volun­tat de trans­parència en l'enigmàtica assig­nació de pla­ces? Des de quina pràctica de la par­ti­ci­pació, de la impli­cació s'ha acon­se­guit exas­pe­rar pràcti­ca­ment tota la comu­ni­tat docent que, per tra­dició i per con­tacte amb els efec­tes de les desi­gual­tats soci­als, era un dels sec­tors pro­fes­si­o­nals més pro­clius a un govern d'esquer­res?

La idea de país, el model de desen­vo­lu­pa­ment gover­nant uns o altres, no ha can­viat, la inversió en polítiques públi­ques con­ti­nua essent de les més bai­xes d'Occi­dent. La crisi és sobre­tot una crisi deri­vada de les insen­sa­te­ses del mer­cat, però molts cata­lans empre­nyats estan fas­ti­gue­jats de dis­cur­sets pro­gres­sis­tes. I aquest descrèdit és el que ens cos­tarà més de per­do­nar al tri­par­tit i a la seva herència. Això, i haver-nos dei­xat cella­junts, dis­po­sats a ena­mo­rar-nos de qual­se­vol patri­ota popu­lista.