Supervivent contra pronòstic

Si algun conseller ha resistit durant els dos governs presidits per Artur Mas, aquest ha estat el titular de Salut, Boi Ruiz. Tot un supervivent, malgrat que més d'un havia posat data de caducitat al seu mandat, especialment amb l'inici de la darrera legislatura, quan va ser revalidat en el càrrec. Fora del món sanitari, Ruiz era pràcticament un desconegut quan va ser designat conseller el desembre del 2010. Un independent al “govern dels millors” que va trigar ben poc a convertir-se en la cara més visible de les retallades i de la política d'austeritat de la Generalitat. Aquesta ha estat la creu del conseller Boi Ruiz. No es pot negar que ha suportat estoicament el paper d'ase dels cops d'un govern que ha retallat en salut, i molt, però no només en salut.

Arribar a la conselleria procedent d'una de les dues principals patronals sanitàries, la Unió (abans Unió Catalana d'Hospitals), va marcar des d'un bon començament com seria el seu pas pel govern. El personal sanitari i els sindicats el van rebre amb desconfiança. Tothom tenia clar que a Ruiz li havien encarregat passar les tisores i les primeres retallades no es van fer esperar. El primer any (2011), el pressupost destinat a Salut (el més elevat amb diferència de la Generalitat) es va reduir un 6,5%, tot i que la reducció real de la despesa encara va ser superior. I la caiguda no havia fet més que començar. Fins al 2014, la partida sanitària va disminuir d'un 15% (1.500 milions menys) i només el 2015 es va recuperar tímidament. Amb tot, la despesa per càpita l'any passat es va situar al nivell de la del 2006.

Augment de les llistes d'espera quirúrgiques, reducció (reordenació, segons terminologia de la conselleria) d'alguns serveis sanitaris, com ara les urgències de primària i, per sobre de tot, empitjorament de les condicions salarials i laborals dels professionals, van ser els primers efectes evidents de la tisorada. La llavor de la futura marea blanca catalana estava sembrada. Ruiz havia confirmat en pocs mesos les pitjors expectatives. Tampoc no hi van ajudar algunes declaracions seves poc afortunades, com quan va afirmar que la salut era un bé privat que depenia d'un mateix, o quan va recomanar als catalans fer-se una assegurança de salut privada. El que potser és menys conegut és que, segons ha assegurat en més d'una ocasió i, per contradictori que sembli, Ruiz no tenia contractada –almenys fins fa poc– cap pòlissa sanitària privada.

Tot i que durant el seu mandat, la sanitat catalana ha assolit fites importants i que, segons les enquestes, la satisfacció dels ciutadans continua sent força elevada, el pas de Ruiz per la conselleria de Salut arrossegarà el record d'episodis com la finalment fallida instauració de l'euro per recepta, el debat de la malnutrició infantil, el tancament de plantes hospitalàries, els casos de corrupció dins del sistema sanitari català (amb el cas Innova al capdavant) o el reforçament del sector privat com a proveïdor de la sanitat pública. Temes que van forçar la celebració d'un ple extraordinari de salut, l'any passat, al Parlament, el primer des del 1985.

Quan abandoni el seu despatx a la Travessera de les Corts, probablement Boi Ruiz tornarà a l'àmbit de la gestió sanitària. Tot i que, ben segur, li agradaria continuar fent, com ha fet els darrers anys, guàrdies al Servei d'Emergències Mèdiques (SEM). Ruiz és metge traumatòleg. I un metge no deixa mai de ser-ho.