Correu-hi tots!

Mala peça al teler per al rei, que a partir d'avui haurà de fer per manera de trobar la fórmula per preservar la seva imparcialitat enmig de la batalla campal dels partits durant i després de la frustrada investidura. Qüestionat per l'entorn de Mariano Rajoy pel fet que el 2 de febrer hagués designat Sánchez, ara és possible que Felip VI acabi fent el que volia el del PP un mes enrere: donar màniga ampla als partits perquè negociïn fins que hi hagi un nom amb possibilitats de sumar més suports que rebutjos. Pels conservadors, però, el “mal” ja està fet des del moment en què el rei va permetre que el socialista acaparés tot el protagonisme. Al cap i a la fi, oficiosament, Sánchez seguirà sent el candidat mentre el conservador no sigui capaç de fer un moviment que bloquegi les seves aspiracions. I no sembla que, ara per ara, Rajoy tingui cap possibilitat de convèncer els adversaris; de fet, hi ha qui assegura que està en posició de fugida. La sessió d'investidura va posar al descobert la rancúnia cap al socialista. Al del PP encara li ressona el “no és no; quina part del no no ha entès?” que Sánchez li va deixar anar l'endemà del 20-D quan li va proposar la gran coalició. I aquesta negativa es mantindrà a partir d'ara. Rajoy va exhibir la seva ironia més punyent per desqualificar-lo, però hi va haver un estirabot que va travessar les parets del Congrés i es va colar com un obús per les de La Zarzuela: el fet de considerar “corrupció” que Sánchez hagués forçat la designació i l'hagués convertit en una taula de salvació perquè la crítica interna no l'engolís. “Ha posat les institucions al servei de la seva supervivència, i això també és corrupció”, bramava Rajoy.

La sessió d'investidura ha fet palès que les relacions entre el cap d'estat i l'actual inquilí de La Moncloa no són bones. De fet, això va ser la gota que va fer vessar el got. Així, després que Rajoy deixés el rei amb la boca oberta en declinar la seva oferta, ara l'entorn conservador suggereix que es va doblegar als interessos del socialista i va trencar la seva obligada neutralitat, quan el que hauria d'haver fet és ignorar les necessitats de Sánchez i empènyer els grups perquè el guanyador del 20-D aconseguís governar.

El debat ha aguditzat també la mala maror entre Sánchez i altres rivals. El socialista i Pablo Iglesias no s'entenien i, després de treure's els ulls al Congrés, no serà fàcil que arribin a un acord d'aquí al 2 de maig, quan venç el termini per evitar eleccions el 26 de juny. I, de fet, el PSOE confia que les enquestes que surtin a partir d'ara vagin erosionant la imatge del de Podem fins al punt que acabi caient en la temptació de preferir abstenir-se en la votació del tàndem Sánchez-Rivera –i així poder exercir com el veritable cap de l'oposició– abans de permetre que unes noves eleccions el facin baixar del podi.

A banda de les certeses, l'endemà de la no-investidura va deixar molts interrogants, i n'hi ha que afecten el futur dels seus protagonistes: el de Ciutadans ja cava la fossa on vol sepultar el lideratge de Rajoy –que no es descarta que acabi forçant una renovació exprés del PP per justificar una abstenció a la qual l'empenyen els poders fàctics–, mentre que el del PSOE continuarà usant
el dirigent taronja d'escut –aniran en bloc a les negociacions amb altres formacions– per si als seus crítics se'ls acut presentar-se a Ferraz a reclamar el seu cap. Susana Díaz no dóna senyals de vida. S'esperarà a veure si es consolida el clima preelectoral o bé si Sánchez decideix acostar-se a Iglesias i de, retruc, als grups bascos i catalans.

Mentrestant, el de C's és el que ha quedat més sencer i el que en podria treure més profit. Després del disgust del 20-D, quan semblava que s'havia de menjar el món i es va quedar amb la quarta plaça, els analistes coincideixen que Rivera ara està en millor disposició per arraconar els populars cap a l'extrema dreta i cruspir-se el centre sociològic que encara pugui perviure a la formació conservadora. I podria fer el mateix amb un PSOE que no deixa de desconcertar el seu electorat: en campanya es concentrava a disputar l'esquerra a Podem; després del 20-D, feia veure que només sumava amb Iglesias, i ara s'ha llançat als braços del que llavors anomenaven la “marca blanca” del PP.

El viatge de Sánchez cap als postulats de C's li va permetre presentar-se a la investidura amb més vots dels que hauria tingut Rajoy, però no va aconseguir la “quadratura del cercle”: engalipar Podem. A partir d'aquesta operació, Iglesias creu que és factible continuar esgarrapant el socialisme des de l'esquerra, i és per això que ja ha dit que no dialogarà amb el tàndem, llevat que Sánchez el faci vicepresident i Rivera s'abstingui. Però després dels cops de volant ideològics i estratègics que ha fet el líder morat, ningú descarta que abans de maig en faci un de molt més brusc per evitar derrapar en l'últim revolt, l'electoral.