“El problema d'Espanya és el centre, és Castella”

Per mi, sí. L'any 1996 és el moment del Pacte del Majestic, un acord que la gent no ha analitzat suficientment ni correctament. És un document que incorpora el reconeixement de moltes coses de la realitat de Catalunya, com ara que no hi hagi un greuge d'allò que s'anomena el “colonialisme”, com
els governadors civils; la fi del servei militar obligatori, un dels espais des d'on es produïa la filtració de certes idees d'espanyolisme entre la joventut catalana; la retirada de la Guàrdia Civil de les carreteres, i l'augment de la capacitat fiscal. I a la inversa: hi ha qui diu que el Pacte del Majestic trenca el cordó umbilical amb Espanya. Es creen dues naturaleses ben diferenciades. Tot això era la primera part d'un pont que, si hagués tingut continuïtat, hauria esdevingut un aqüeducte de cara al futur.

Aznar veu que ha obtingut una gran rendibilitat política d'aquest pacte i és en aquest moment quan el trenca. El poble li dóna la majoria absoluta i ell veu que pot fer i desfer amb aquesta majoria. I la reflexió egoista i equivocada és: “Per què vull els catalans?” És en aquest moment quan es crea una situació de divorci. És la punta de la serra més alta i a partir d'aquí ve la baixada. I és una llàstima, perquè el primer govern d'Aznar, en bona part condicionat per Catalunya i CiU, és el millor de la democràcia. Després ha vingut la crisi, que ha carregat de negativitat la visió que es té d'Espanya.

És quan hi trenco. Aznar no està d'acord amb algunes coses que he fet i, quan arriba el moment de les llistes, m'ho penalitza.
Em vol humiliar i, de número dos, em vol fer baixar al número nou, que no havia sortit mai.

Quan Zapatero afirma que signarà el que el Parlament aprovi, crea una frustració total. Jo era molt amic de Zapatero i vaig estar set o vuit anys dinant cada dimecres amb ell al Congrés. Sé com pensava i les limitacions que tenia. No coneixia del tot Catalunya. Com que no va poder correspondre, va començar el conflicte. I és justament en aquell moment quan hi ha una maniobra d'un document en favor de l'Estatut, en la qual jo participo. El PP no va entendre res i fins i tot vaig rebre alguna advertència molt desagradable d'un periodista català. Però quan es fa el referèndum, rebo una targeta de Fraga que em diu: “Enhorabona pel mal menor.” Es referia a un article que jo havia escrit alguns dies abans, en què defensava que l'Estatut era un mal menor. Fraga ho va entendre, em donava la raó. El partit, ben al contrari. Jo veia el divorci entre la mentalitat del president i la del partit, sobretot del bloc castellà d'Aznar.

Jo, en aquest moment, no en veig cap. Potser no tinc tota la informació, però no en veig cap. Veig persones que sí que il·luminen, com ara Herrero de Miñón. Ell sap on arriba el límit, l'estira fins al màxim, fins a la confederació. Tan greu és que el que té Alemanya amb Baviera ho tinguem nosaltres amb Catalunya? Tant de perill representa això per a la “unitat nacional”? Són conceptes nominals. El que passa és que aquí pesa la consciència dirigista i caudillista dels castellans. El problema d'Espanya són els castellans, no són les perifèries. Els castellans no entenen la diferència.

Al final caldrà arribar a una entesa, perquè no hi ha cap altra sortida. Caldrà posar un límit que sigui acceptat per totes les parts.

Aquest és un altre problema. Tu pots fer una enginyeria i crear un pont, però una cosa ben diferent és que aquest pont sigui utilitzat per la gent. Aquesta és la gran incògnita.