Cánovas i Sagasta

Tot fa pensar que no es complirà el desig públic de Felipe González: “Un dels dos grans partits haurà de deixar governar l'altre.” Aquest fet pot passar a Alemanya. A Espanya, s'ha fet impossible. Malgrat els precs de González, de les empreses de l'Íbex i de la Unió Europea, entre d'altres. Des de les eleccions del 20-D s'han vist mínimes possibilitats de fer realitat un acord entre el PP i el PSOE, sovint condicionat al fet que un dels dos candidats renunciés. Ni Rajoy ni Sánchez han plegat i, si no hi ha cap daltabaix en els respectius partits, ambdós aspiraran a ser novament candidats el 26 de juny. Aquest fet pot provocar que el resultat dels dos partits majoritaris acabi sent el mateix del 20-D, amb variacions per menys participació.

A Espanya mai hi ha hagut cultura real de pacte entre els dos partits majoritaris. Només s'han alternat els papers –hi ha tres mil càrrecs en espera que guanyin els uns o que guanyin els altres–. En cas d'haver-hi un pacte, els càrrecs també s'haurien de dividir –mil cinc-cents del PP i mil cinc-cents del PSOE–. El País Basc va ser l'excepció. Ara, Rajoy i Sánchez ni es parlen i per buscar sinergies entre el PP i el PSOE s'han de remuntar al conservador Antonio Cánovas del Castillo i al liberal Mateo Sagasta (ambdós tenen un bust al passadís del Congrés). Al segle XIX (1885) van signar el Pacte del Pardo perquè consideraven amenaçada l'estabilitat arran de la mort del monarca de l'època.

El problema per al ciutadà d'un acord entre el PP i el PSOE no són els dos personatges. Ara mateix són incompatibles.