Sánchez copia Mas

Quan va emergir com a líder del PSOE i es va acostar a la realitat catalana, Pedro Sánchez hi va veure “una crisi de convivència”, fins al punt que no hi havia ni una sola frase del líder socialista en què el topònim Catalunya no fos acompanyat per l'addictiva tornada “i la seva crisi de convivència”. Quan ahir es complia l'últim segon del temps reglamentari per resoldre si Espanya tindria un govern o viuria una repetició de les eleccions el 26 de juny, però, Sánchez –que després de la seva reunió amb Carles Puigdemont ha proscrit l'expressió “crisi de convivència”– va girar la vista a Catalunya i hi va veure un pou d'idees tan evocador com El Rincón del Vago, el lloc web que inclou apunts i treballs per a estudiants que arriben al dia abans de l'examen amb els deures per fer i la lliçó per aprendre. En clicar l'apartat “solucions d'última hora per a investidures impossibles”, Sánchez hi va trobar un text inspirador amb denominació d'origen catalana: el segon discurs del ple d'investidura d'Artur Mas del 12 de novembre del 2015 en què el president buscava estovar la CUP oferint acudir al Parlament amb una moció de confiança al setembre del primer any del mandat. A Sánchez, la idea de Mas per esgotar els segons intents li va semblar tan aplicable al seu cas que la va copiar sense por i, sense citar-ne l'autor, la va fer seva per presentar-se a l'últim examen del bloqueig espanyol com si fos una idea original made in Ferraz. “Un govern del PSOE i amb ministres independents de diferents trajectòries i jo, com a president, em comprometo a sotmetre'm a una qüestió de confiança el juny del 2018”, oferia per exhaurir l'última oportunitat a canvi del sí incondicional de Podem als dos primers pressupostos, els del 2017 i els del 2018.

El detonant del moviment de peó socialista va ser la jugada de Joan Baldoví (Compromís), que tot i disposar de només quatre escons en un Congrés de 350, acudia a La Zarzuela a presentar al rei Felip VI un pacte de govern anomenat “Acord del Prado” i de tres pàgines. Per què “del Prado”? Doncs perquè hi ha una pinacoteca a Madrid que és el Museu del Prado, per res més, perquè el mateix Baldoví admetia que al Prado no hi havia succeït res relacionat amb la governabilitat d'Espanya. “És una picada d'ull al Pacte del Botànic; buscàvem un símbol de la cultura i de la diversitat, i pensàvem que el Prado era el més idoni. El nom pot ser millorable, però no ens importa tant com el contingut”, resumia el diputat de Compromís i pare del nom, Ignasi Candela. “Hem preferit això abans que posar-li ‘acord per la governabilitat i pel canvi' i tot això”, afegia Baldoví.

Que l'últim intent in extremis d'acord arribés ahir a les nou del matí i precisament l'endemà d'una reunió entre Mònica Oltra i Íñigo Errejón a València va despertar les suspicàcies de si tenia el patrocini de Podem o no. Baldoví ho va negar: “La gestació de la proposta s'ha fet a Madrid i després l'hem portat a la nostra executiva.” En l'afany per deslligar Podem d'un acostament al PSOE, Pablo Iglesias fins i tot va explicar que ell havia llegit el text de Compromís a les nou del matí d'ahir com tothom, i no la nit abans. El problema és que el seu compte de Twitter el desmentia, perquè a les 1.31 hores de la matinada Iglesias va escriure una piulada evidenciant que estava despert i mirant la gala dels premis Max de teatre a La 2. “Enhorabona als premiats dels premis Max. Que bonic, un país amb el teatre com a parlament. Per la llibertat d'expressió i de creació”, va piular una hora i mitja després de l'hora en què, segons va dir ell, ja dormia.

El PSOE va aprofitar el desgavell de versions per instal·lar-hi la seva: Sánchez estava d'acord amb 27 de les 30 propostes de Compromís i desplaçava la culpa a Iglesias. “Dir amén a 27 de les 30 i matisar-ne les altres tres és dir sí a un acord”, es vantava Sánchez. “El PSOE ha dit que no al pacte a la valenciana, i ho lamento”, traduïa el líder de Podem. Malgrat que el que estava sobre la taula era la proposta de Compromís –“obro el meu telèfon des d'ara i no l'apagaré en tota la nit”, va arribar a anunciar Baldoví quan el rei Felip VI ja havia comunicat públicament que “no hi ha cap candidat que tingui els suports necessaris”–, Sánchez i Iglesias van lliurar ahir el primer assalt per conquistar el relat i imputar la culpa del 26-J a l'altre a ulls de l'electorat progressista. “A Podem hi va haver un abans i un després en la Setmana Santa i va guanyar l'ala dura de Pablo Iglesias i Juan Carlos Monedero i va perdre l'ala moderada d'Íñigo Errejón. És una pena que Errejón no tingui més pes a Podem”, va etzibar Sánchez inaugurant les hostilitats a la caça del vot útil progressista. “Tot és una xarlotada”, rebatia el portaveu del PP al Congrés, Rafael Hernando.

En el que a Madrid era batejat com el minut iugoslau –homenatge a la passió pel bàsquet del líder del PSOE i exjugador de l'Estudiantes– evocant les gestes de l'esport de la cistella que protagonitzava l'antiga Iugoslàvia en l'últim minut dels partits, Sánchez va tenir un últim tir en l'últim segon del marcador. Però el repte era encistellar del bracet de dos jugadors, Pablo Iglesias i Albert Rivera, que es diuen incompatibles. I no va ser possible copiant Mas en la qüestió de confiança i obviant allò de fer un pas al costat.