“No admeten que no acceptem ser espanyols”

La seva vitalitat, la seva veu de locutor de ràdio, profunda i suau alhora, no són pròpies d'un home de 86 anys. Els records, i especialment els sentiments personals i polítics, continuen clars en el cap d'aquest figuerenc que quan perd el fil del discurs educadament demana disculpes i espera del seu interlocutor el “peu” que li permeti tornar a reprendre les argumentacions.

Narcís Oliveres i Terrades forma part del patrimoni, ara dilapidat, d'Unió Democràtica de Catalunya. Doctor en dret, va ser senador en representació de Convergència i Unió durant tres legislatures: 1982, 1986 i 1989. Si per ell fos, n'hi hauria hagut una quarta, però coses de la política, el van descavalcar de la llista per Girona quan més bé es trobava políticament. Al Senat va tenir un paper destacat com a secretari quart de la mesa (en el període 1989-1993) i portaveu de la federació. Va passar fugisserament pel govern de la Generalitat (1985-86), on va exercir de conseller de Comerç, Consum i Turisme. S'atribueix, amb raó, un mèrit: haver promogut a la direcció general de la conselleria un jove i desconegut Artur Mas, l'elecció del qual, inicialment, Pujol va discutir a Oliveres.

L'exsenador va viure a Madrid els anys de l'encaix i del peix al cove impulsats pel president Pujol. Una situació molt diferent de l'actual, que per a Oliveres no té marxa enrere. “Sense independència Catalunya està condemnada a ser residual.” “La independència és una qüestió de supervivència”, conclou.

Oliveres no creu possible l'articulació d'una solució federal i es refereix amb sornegueria al federalisme del PSOE: “Jo sempre deia que els socialistes tenien unes golfes on hi guardaven el vestit de federalistes. Cada cop que arribaven unes eleccions treien la pols a la jaqueta federalista i se la posaven.” I conclou: “Els socialistes mai seran federalistes, perquè són estrictament jacobins.” Reconeix que tenint en compte la nissaga familiar ell hauria de ser federalista, però diu que no ho pot ser perquè “el federalisme és un concepte superat”.

Durant la conversa a la seva casa al centre de Figueres, Oliveres desgrana les idees d'alguns il·lustres catalans que van interpretar la relació Catalunya-Espanya. Parla d'un altre figuerenc, Alexandre Deulofeu, que amb la seva “matemàtica de la història” va predir la independència de Catalunya en la segona dècada del segle XXI; i cita Pi i Margall quan va escriure que “tots els mals d'Espanya no se solucionaran fins que no se solucioni el comportament de l'Estat central de la nació envers les regions”. El problema, doncs, ve de lluny, i ja el diagnosticaven fins i tots polítics com Pi i Margall gens sospitosos de ser independentistes. Tampoc semblen convencer-lo gaire les propostes de Podem pel que fa a la convocatòria d'un referèndum a Catalunya, per bé que els concedeix el dret al dubte “tenint en compte que encara no han tingut mai responsabilitat de govern”.

Vaticina que de la nova convocatòria electoral no en sortirà cap guanyador clar i que el PP no se'n sortirà si “no té prou majoria per governar amb Ciutadans”. La situació és tan complicada que, al seu entendre, paradoxalment, es poden produir les condicions polítiques que permetin la celebració d'un referèndum d'autodeterminació a Catalunya.

Una reflexió final. Per què l'oligarquia espanyola odia els catalans i no pas els bascos, que han fet servir la lluita armada? “Per una qüestió de supèrbia, no admeten que no acceptem la condició de ser espanyols.”