“La física nuclear no és la solució per a Catalunya”

Sembla que és obligat preguntar a una eminència en física nuclear, i a un home que des de sempre ha demostrat tenir un agut sentit de l'humor, i també a un polític que sempre s'ha pronunciat en contra del nacionalisme català, si la ciència que estudia el comportament del nucli dels àtoms pot desenvolupar alguna solució que permeti desencallar el procés polític que viu Catalunya. Després d'entomar la broma i de desembussar la seva inconfusible riallada sorneguera, des de l'altre costat del telèfon, Alejo Vidal-Quadras respon convençut: “Tot això fa més d'un segle que dura i la física nuclear no hi té res a veure.”

Ni física nuclear, ni tampoc física quàntica, aquella que diu que una partícula pot estar en dos llocs diferents a la vegada: “Fa trenta-cinc anys es va dissenyar un estat per solucionar el problema i l'experiència demostra que no ha funcionat”, assegura. Descartada, doncs, qualsevol llei de la física, Vidal-Quadras creu que la cosa evolucionarà per si mateixa i trobarà remei en la inevitable llei del pèndol: “Catalunya anirà empitjorant i, quan arribi al punt d'inviabilitat, la gent reaccionarà i la situació s'acabarà redreçant.”

Des del seu domicili madrileny, on es va instal·lar fa setze anys després de marxar d'una Catalunya on no se sentia “còmode”, Vidal-Quadras rememora el seu breu pas pel Senat, entre els anys 1996 i 1999, quan hi va arribar per designació del Parlament de Catalunya, on era diputat des del 1988 pel Partit Popular. Quan Vidal-Quadras va ser escollit, aleshores al Parlament hi havia un diputat amb vocació de bromista que sempre que es votava per designar senadors autonòmics apuntava el nom de Marta Ferrussola a la butlleta. Com que la votació era secreta, mai es va saber qui era, però Vidal-Quadras creu que “si hi havia algú capaç de fer una broma d'aquestes característiques era Jaume Camps”. Potser perquè venia d'aquest ambient, i d'una època “molt accidentada” durant els seus cinc anys al capdavant del PP català, en els quals va aconseguir duplicar el nombre de diputats al Parlament i posar nerviós Jordi Pujol fins al punt que va demanar el seu cap a Aznar en un dels serrells no escrits del cèlebre pacte del Majestic, Vidal-Quadras té un trist i soporífer record del seu pas pel Senat. “És una cambra de segona lectura, on la feina és molt més reposada i on no hi ha cap mena d'estímul ni excitació política”, argumenta. La mínima excitació durant els tres anys que va ser a la cambra alta la va trobar presidint la comissió d'Educació i Cultura, però poca cosa més. Vidal-Quadras recorda: “Durant aquells anys, el seixanta per cent del temps em dedicava a la feina que Aznar em va encomanar
al capdavant de la Fundació Faes; el vint-i-cinc per cent, al Senat, i el quinze per cent restant, a la feina de diputat
del Parlament.”

Vidal-Quadras contraposa l'avorriment del senador, “on no deixes de ser un xai dins un ramat”, amb l'exercici de “la política de primera divisió”, que és com defineix la pràctica dels diputats del Parlament Europeu, on durant quinze anys va ocupar escó i plaça de vicepresident. “A Europa, la feina és molt exigent i com a diputat tens més autonomia. Personalment, van ser anys de plena satisfacció”, assegura amb convenciment.

Avui, als 71 anys, a Vidal-Quadras li costa trobar la satisfacció en la política. Després del seu pas efímer per Vox, reconeix que “el PP de Rajoy no té cap atractiu” i que si alguna opció l'atreu és la que representa Ciutadans.