“Estar fins al capdamunt d'Espanya no és suficient”

Joan Rigol (Tor­re­lles de Llo­bre­gat, 1943) va entrar al Congrés abans que els tri­cor­nis d'Anto­nio Tejero. No va fer la Tran­sició, perquè amb 37 anys era un rookie de la política, però la va viure en pri­mera línia i con­serva l'admi­ració per aquell procés, mal­grat tot. “Allà com­partíem cam­bra amb els comu­nis­tes històrics i amb Gutiérrez Mellado, però hi havia un res­pecte mutu, perquè la Tran­sició els englo­bava a tots. Aque­lla trans­ver­sa­li­tat va ser posi­tiva, encara que els mili­tars, amb dret a vet, també n'eren una part molt activa i això ja anava bé a algu­nes for­ma­ci­ons.”

En aque­lla època va assi­mi­lar un dels con­cep­tes clau de la vida a les Corts, el “sen­tido de estado” (sic). En la piràmide política espa­nyola, “només acce­dien a la franja més alta els que tenien visió d'estat”. Un valor que té molt a veure amb el “mono­poli d'una deter­mi­nada classe política ins­tal·lada sobre el con­junt de l'Estat”, un fil con­duc­tor entre el bipar­ti­disme de Cánovas i Sagasta (s. XIX-XX) i el d'UCD/PP i el PSOE (s. XX-XXI), i a vega­des “una cober­tura ideològica del cen­tra­lisme més jacobí”. Rigol pensa que això de la “casta” genera una dialèctica tram­posa, però entén la por i els ner­vis que genera, perquè el que s'està diluint i posant en qüestió és el reg­nat d'aquell “sen­tido de estado”.

També ell, a la seva manera orde­nada, honesta i lla­vors un punt ingènua, es va infil­trar en aque­lla política “de pata negra”. Va ser després de vuit anys al govern català com a con­se­ller de Tre­ball (80-84) i de Cul­tura (84-88), durant els seus sis anys
al Senat (per desig­nació del Par­la­ment). “Lla­vors creia en l'encaix de Cata­lu­nya; no qüestionàvem la uni­tat d'Espa­nya, i vaig defen­sar una reforma del Senat, que supo­sava pràcti­ca­ment refor­mar la Cons­ti­tució”, perquè donava un rol més deci­siu a les naci­o­na­li­tats històriques i reconduïa l'absur­di­tat del cafè per a tot­hom. Allò va pas­sar a la història de les bones inten­ci­ons amb l'arri­bada d'Aznar. “Ell va intro­duir l'espa­nyo­lisme cen­tra­lista sin com­ple­jos [sic] i aquí es va tren­car aquell diàleg posi­tiu i aque­lla trans­ver­sa­li­tat cons­truc­tiva de la Tran­sició.” Rigol se'n va anar a pre­si­dir el Par­la­ment (99-03) i l'encaix va pros­se­guir la seva odis­sea fins a l'enèsim fracàs, ara amb l'Esta­tut. Com tants cata­lans, Rigol arriba a l'inde­pen­den­tisme després d'una llarga tra­ves­sia per­so­nal, però la sentència del TC li va dei­xar clar que “Espa­nya mai podrà reconèixer Cata­lu­nya”. Per Rigol, la sentència no és la causa, sinó la con­seqüència. “El fran­quisme va segres­tar la història, la cul­tura i la llen­gua cata­la­nes, i Espa­nya no ha fet l'esforç de recu­pe­rar-les. Pen­sa­ven que Cata­lu­nya era menys del que és. S'han cre­gut que, de nació, només n'hi ha una. I, per a ells, la uni­tat d'Espa­nya és un prin­cipi axiològic, però també són 17.000 mili­ons que cada any se'n van i no tor­nen.” Tan­ma­teix, no creu que sigui sufi­ci­ent “estar fins al cap­da­munt d'Espa­nya” per ser inde­pen­dents. “Ens hem comp­tat i som un 48% de reac­tius cap a Espa­nya, però encara hem de ser capaços de defi­nir el pro­jecte de futur de la inde­pendència com a con­tra­punt a una glo­ba­lit­zació des­hu­ma­nit­zada.” I, en aquest con­text, veu la política actual des­col·locada i amb poques eines per inci­dir en la vida de la gent. “La política és naci­o­nal, però l'eco­no­mia és glo­bal. Avui el bé comú el genera la City de Lon­dres i les mul­ti­na­ci­o­nals que donen feina a Ban­gla Desh i paguen impos­tos a Delaware.” I, en aquest marge tan reduït, ago­nitza el lide­ratge polític. “La crisi ha des­tros­sat la classe mit­jana i ha pre­ca­rit­zat encara més la tre­ba­lla­dora, però això no s'afronta real­ment. S'ha pas­sat d'una política d'idees i pro­pos­tes a una política d'emo­ci­ons; importa més l'impacte mediàtic que el pro­jecte polític. El que compta és tenir el poder. El buit que deixa la política l'omple la llei del més fort.”