“Estem vivint un moment àlgid del processisme”

La impossibilitat potser de convèncer el PSOE que hi havia la possibilitat d'un aplegament de forces per formar un govern del canvi que no incloïa Ciutadans. En el sentit que no vam ser capaços de convèncer-los, es pot considerar que no vam triomfar. Ara, els motius pels quals no els vam convèncer potser no són un problema de pedagogia, només, sinó de força i dels esquemes que ells tenien.

No. I per això hem fet canvis. Som els únics que hem fet canvis. Si anem a unes altres eleccions, vol dir que alguna cosa no ha anat com hauria d'anar i, per tant, has d'oferir canvis a l'electorat. No li pots dir que torni a votar perquè tal com ha votat no es pot fer res. Hem aportat coses noves i han passat quatre mesos i les ha pogut veure tothom. No crec ni de bon tros que tot quedi exactament igual.

Si obtenim majoria absoluta, no caldrà. [Riu]

Vam fer una proposta per un govern del canvi. No el vam aconseguir en els termes que crèiem mínims. Haurem de canviar les condicions perquè aquesta proposta pugui reeixir. Ara, si ens trobéssim que no tenim prou majoria per governar sols, aniria per aquest camí, sí.

IU, que té una trajectòria molt llarga i que en alguns moments s'ha pogut quedar atrapada en la mateixa lògica d'aquest sistema polític del passat, és claríssim que és una gran força del canvi, i l'expressió d'això va lligada a saber qui és Alberto Garzón i la gent que els ha votat, i saber que en aquests quatre mesos les coincidències van ser molt altes entre allò que proposàvem nosaltres i allò que proposava IU.

Això també es deia el 20-D, que hi hauria una gran coalició. Existeix aquesta possibilitat, és evident. La millor garantia que no passi és que nosaltres obtinguem un molt bon resultat.

Si algú creu que la millor opció no és afrontar els grans reptes de país, la crisi social, de model econòmic, la plurinacionalitat i, en el cas de Catalunya, l'assumpció del dret a decidir, i la crisi democràtica; si algú creu que la millor solució és intentar que el bipartidisme es converteixi no ja en un sistema polític, sinó en una opció de govern, aquest algú va cap al fracàs polític. La gran coalició pot semblar una opció d'ordre i d'estabilitat, però probablement és l'opció del suïcidi final del bipartidisme.

Ja sé que el somni humit de molta gent és la idea del sorpasso. El terror, la por o el temor que puguin sentir dirigents socialistes de convertir-se en tercera força no és la nostra esperança. La nostra esperança és guanyar. Sánchez és un dirigent que –i això marcarà el to de la campanya– sembla que el 26-J s'hi juga també la seva pròpia trajectòria personal. Però, més enllà de Sánchez, hi ha el partit, que haurà de decidir l'alternativa que tindria en un escenari en què nosaltres guanyem les eleccions. L'alternativa a una aliança amb nosaltres és una traïció als seus votants i un suïcidi polític.

Aquest pacte és la demostració que és possible formar governs del canvi, però que és més fàcil quan el PSOE queda per sota de les noves formacions polítiques, perquè quan ha quedat per sobre ha preferit triar com a aliat principal un partit de dretes, no les esquerres. En aquest sentit, pot ser que li faci nosa. En les seves declaracions sobre el pacte, li noto un punt de desesperació.

Com que desconec com està Pedro Sánchez actualment, no ho sé. Però és veritat que el PSOE va fer una aposta complicada, perquè va pactar amb un partit de dretes i no va aconseguir res; això és un fracàs net. Ni aconsegueix un govern ni una majoria. La raó per fer aquest pacte no s'entén gens. Això comporta que el PSOE estigui en una situació difícil davant del seu electorat, que és explicar per què va buscar com a soci principal un partit de dretes i alhora això no li va permetre aconseguir govern. El PSOE està vivint moltes pors, i amb la por difícilment construeixes res positiu.

El que no és la nostra esperança, però sí el seu temor: el sorpasso, el fet de no enfrontar-se a una sèrie de grans problemes, la reforma de les pensions, la reforma laboral, no enfrontar-se al que va significar la reforma de l'article 135, ni al que va significar per al PSC abandonar el dret a decidir, no voler-se enfrontar a tot això i al final tancar-se amb unes aliances per aconseguir un govern amb la nostra abstenció. Està més bloquejat en el passat que no centrat en el futur. El nostre adversari principal no és el PSOE, és el PP. Perquè hi hagi un canvi real i fer fora el PP, la millor opció som nosaltres. No entrarem en una guerra amb el PSOE.

En política, és bo que ningú es cregui que és el centre de l'univers. Nosaltres no hem vingut aquí per convertir-nos en un partit que superi el PSOE. No vam néixer perquè el PSOE ho passés malament.

No aspiro a cap ministeri, ni de la plurinacionalitat ni a cap altre. Fa sis mesos no sabia ni que seria candidat d'En Comú Podem. Entre els somnis de la meva vida no hi ha un ministeri. No és que tingui vocació de ser ministre. Ara, si la nostra proposta reïx, s'hauran d'assumir responsabilitats, però no he de ser jo necessàriament, pot ser un altre. Això ara mateix no s'està ni debatent.

Em sembla legítim que ERC i CDC hi vagin per defensar els seus projectes de desconnexió, però el discurs pel qual es presentaven al 20-D era poc comprensible. CDC primer va dir que era per negociar la independència, i després va dir altres coses, va anar canviant de discurs moltes vegades, fet que denota que no té gaire clar què hi va a fer. I ERC es presentava perquè ja havia guanyat el 27-S i per fer de diplomàtics, un discurs un punt irreal en relació amb la mobilització de forces que es pot donar a Catalunya per un canvi.

Carme Chacón era una figura política coneguda, que ja havia estat candidata i ministra de Defensa, però vaig tenir la sensació durant la campanya que no representava en cap cas renovació i que tenia el problema d'haver d'entendre què havia passat a Catalunya els últims anys, perquè havia estat fora i aterrava en un espai que se li havia fet desconegut. Meritxell Batet no sé si és una candidata del PSC o és la candidata del PSOE a Catalunya, perquè era la número 2 de la llista de Sánchez, vivia a Madrid i la seva vida política l'havia fet al PSOE, no al PSC. No és una candidata coneguda.

Tinc la sensació que estem vivint un moment àlgid del processisme. Encara no sé quin valor té la proposta de la CUP, perquè també hi va haver una altra proposta d'Artur Mas per fer unes noves eleccions plebiscitàries en què ara no es comptarien parlamentaris com el 27-S, sinó vots. Tampoc sé el valor de la proposta de Mas, perquè no sé si Junts pel Sí hi dóna suport. Estem vivint un cert moment de revisió del full de ruta. Jo pel procés tinc molt respecte, però de vegades no sé distingir què és processisme i què és procés. Seria millor poder parlar de coses consolidades. Ara mateix hi ha un govern independentista que no planteja una DUI i se'm faria estrany que la substituís per un referèndum unilateral. Això representa que havia de ser el 9-N.

El que va signar Mas el 9-N a la sala de Nostra Senyora de Montserrat del Palau de la Generalitat amb una ploma que va anar al Museu d'Història era el decret de convocatòria d'un referèndum, no d'un procés participatiu. Després Mas i CDC diuen que no és realitzable, i ERC i la CUP accepten la proposta que fa Mas, que no és un referèndum unilateral. No sé si se'ns està proposant tornar al punt de partida i acabar tornant a fer un procés participatiu.

Sí, però és que no sé quina és la solidesa de la proposta, perquè aquesta proposta ja existia i no es va fer, amb l'acord de partits que ara estan liderant el procés. La nostra proposta en aquests moments és la consecució d'un referèndum que tingui totes les garanties, vinculant, perquè Catalunya es mereix poder sortir del procés amb algun tipus de realització i no viure eternament atrapada en el processisme. Tinc la sensació que algunes propostes tenen a veure més amb el fet de no saber quina és la sortida que amb allò que ens mereixem tots: culminar d'alguna manera l'expressió de la construcció de la sobirania nacional de Catalunya. Els que van dir el 20-D que això era una pantalla superada, a la pràctica tots es van acabar afegint a la nostra proposta. Jo intentaria sortir del debat processista per veure com construïm aquesta sobirania.

Quan es plantegen ampliar la base amb nosaltres no ho fan per això, sinó perquè volen sumar una majoria. Nosaltres venim de les lluites socials i polítiques que neixen en una gran crisi de sobirania, el 15-M, que a Catalunya té l'expressió de
la pròpia construcció nacional. Nosaltres estem implicats en això i és la nostra responsabilitat com a espai polític treballar-hi, però no de manera subordinada per complir amb les expectatives dels altres o perquè hi ha un projecte polític dels altres que no acaba de funcionar, sinó perquè Catalunya ha de poder construir la seva sobirania. Mentre els projectes polítics de Catalunya plantegin mesures instrumentals per subordinar-ne d'altres, no avançarem.