“Abans, ser català a Madrid era un honor”

Joaquima Alemany (Barcelona, 1942), advocada i militant de Convergència des del 1976, va exercir de senadora a Madrid entre 1989 i 1993 i de diputada entre 1993 i 1996. La seva feina pels drets de les dones ha estat per a ella un “compromís vital”. Va assistir, amb personalitats com Hillary Clinton o Simon Veil, a la Conferència de les Nacions Unides en els Drets de les Dones de Pequín (1995) i, des del 2001, presideix l'associació Dones per la Llibertat i la Democràcia. “Mentre les dones no tinguin els mateixos drets que els homes es continuaran perdent un gran quantitat de valors molt necessaris per a la nostra societat”, manifesta convençuda.

Quan li preguntem si la visió dels catalans que es tenia aleshores a Madrid era la mateixa que es té en l'actualitat no dubta ni un instant a dir que no: “De cap manera! Abans ser català a Madrid era com una mena d'honor, una qüestió gairebé de pedigrí. La gent et respectava. Ara, en canvi, hi ha partits que utilitzen l'anticatalanisme com a eina de treball per aconseguir més vots, la qual cosa és intolerable. Abans, però, no hi havia cap necessitat de buscar-se enemics. Felipe era molt jove. Vaig viure les angoixes que passava, però ho va tirar endavant. Després d'Aznar, però, tot es va complicar moltíssim.”

Convençuda que per exercir la política cal un gran coneixement de les tècniques que exigeix la política, Alemany no dubta a assenyalar la poca preparació com una de les causes del conflicte. “A Madrid, fent política, encara hi ha ple d'alts funcionaris franquistes arrossegant-se que actuen contra Catalunya sense cap vergonya”, lamenta. “Són gent que creuen que allò que aplicaven com a funcionaris, ho han d'aplicar ara com a polítics, però ningú els ha ensenyat a negociar, o a pactar. Són el nucli d'allò que se'n diu la «fàbrica de fer independentistes»”. I, a Madrid, allò que se'n diu “la gent del carrer”, també ho viu amb “angoixa”. “Es fan preguntes”, assegura Alemany. “No els agrada aquesta guerra que s'ha obert amb Catalunya.”

La pèrdua de les eines de la política representativa és, com percebem en la nostra conversa amb l'exdiputada, una de les seves principals preocupacions. I una d'aquestes eines, precisament, és la famosa “cultura del pacte”, l'absència de la qual ens durà a noves eleccions. “Hi ha qui opina, i no només a Espanya, sinó també a Catalunya, que unes noves eleccions ens salvaran. Però cada vegada serà més complicat. I, precisament perquè cada vegada serà més complicat, cal gent amb preparació”, afirma.

“Hem passat de la política representativa a la política participativa, i això significa un canvi profund, perquè en política tirar enrere és impossible”, afegeix. “Als que fan política participativa no únicament els falten tècniques, sinó que sovint no sabem què pensen, ja que els partits –almenys– han de tenir ben clars un pla d'acció, un programa, i les persones que el representaran. No és que hi vegi mala fe, però en política participativa no se sap quan comença, ni cap on es va ni quan s'acaba.”

Serà bàsic, per Alemany, “tenir gent adequada que sàpiga com aixecar espais de diàleg”. Però fer-ho en un estat com l'espanyol no serà fàcil. “A mi que em perdonin, però és que la democràcia, aquí, no existeix”, afirma l'exdiputada, que es defineix, ideològicament, com a “lliberal progressista”. “No sabem si un referèndum es guanyaria o no, però sí que sabem que si no hi ha referèndum, tampoc hi ha democràcia.”