La llibertat no es pidola, es guanya

El desgavell que mai s'atura de Rodalies és un de tants exemples, nefastos, que
il·lustren el tracte secular dels
governs espanyols de torn cap a Catalunya. El pèssim funcionament de la xarxa ferroviària a Catalunya és el producte d'una deliberada absència d'inversió que perjudica severament el conjunt de la societat catalana, no només el dia a dia dels ciutadans sinó també la mateixa activitat econòmica. No és cap fatalitat; és la conseqüència de com l'Estat espanyol concep Catalunya, encara que atempti contra el sentit comú. Fa anys i panys que el govern espanyol no ha fet cap mena d'inversió, fins al punt que Rodalies ha patit un constant i progressiu deteriorament. Mentrestant, mentre es deixava deteriorar
inexorablement Rodalies, s'apostava per més i més quilòmetres d'AVE, en bona part dels casos amb l'única obsessió d'acostar Madrid a tot Espanya, amb independència de la viabilitat econòmica o malgrat l'absoluta falta de demanda. Tant és així, que hi ha estacions i línies d'AVE abandonades des del minut zero, perquè es van construir sense solta ni volta, malbaratant recursos públics a gavadals. I, en canvi, allí on sí que tenia sentit, hem assistit a espectacles esperpèntics, com els episodis sonats de les inundacions de l'estació de Girona, un tren d'alta velocitat, per cert, que circula en paral·lel a la deplorable N-II, sempre pressupostada i mai executada.

Certament, el problema no és només en la xarxa ferroviària, on tant PSOE com PP han coincidit a impulsar un projecte radial, heretat del segle XIX, pensat des de Madrid i per a Madrid i mai concebut com una xarxa de transport al servei del territori. La situació a la xarxa de carreteres és idèntica, amb l'agreujant dels peatges que suportem a Catalunya. Passen els anys i generació rere generació l'Estat espanyol persisteix en les mateixes polítiques i errors. Només cal atendre al permanent ajornament del corredor mediterrani, principal i destacat eix de trànsit de mercaderies a la Península, i malgrat la clamorosa evidència i alhora la clamorosa necessitat, la tossuderia del govern espanyol per vindicar davant Europa l'anomenat corredor central com a prioritat es manté inalterable. Aquests dies hem constatat que aquest desfici pel corredor central també el comparteixen aquells que diuen irrompre a la política espanyola per regenerar-la. Em pregunto: poden canviar governs i persones, més a la dreta o més a l'esquerra, i que la concepció d'Espanya i el tracte que es dispensa a Catalunya es perpetuï? Doncs sí.

La nova política (espanyola) tampoc no es planteja modificar seriosament el tracte fiscal del govern espanyol cap a Catalunya, ni el dèficit crònic de la nostra sanitat publica. Hi ha altres prioritats, sembla. De fet, la nova política promet canvis que fia a una entesa amb l'esquerra espanyola de sempre, la que en els millors moments prometia que respectaria la voluntat del Parlament de Catalunya i que en d'altres impulsava el pla hidrològic, un projecte ideat pel PSOE i impulsat per
Aznar, que tenia com a damnificats l'Ebre i la seva gent, aquesta gent que ha patit els terratrèmols del Castor i que ara llegeix als
diaris que es volia enverinar el riu. I per si no fos suficient, ara, quan el gros dels ciutadans de Catalunya comparteixen la necessitat de decidir un futur millor, quan hi ha una majoria social i política per guanyar la República Catalana, ara ens diuen que aquesta fam de justícia i set de llibertat no la podem exercir sense demanar permís a Madrid. I que ara sí, que ara el Congrés dels Diputats i el govern espanyol permetran que els ciutadans catalans votin per decidir el seu futur. Ens conviden a ser pacients i esperar resignadament mentre ens diuen que nosaltres no podem, que només és possible si el govern espanyol s'hi posa bé. No serem pas nosaltres els que posin cap trava als entusiastes defensors de tornar
a sol·licitar permís per enèsima vegada al govern de Madrid. Ara bé, el que no acceptarem mai més és subordinar el canvi a Catalunya a l'autorització del govern espanyol. Bàsicament perquè no estem disposats a malbaratar ni un dia més l'anhel de llibertat i justícia social, i perquè podent fer una república a Catalunya no concebem que en nom de la nova esquerra se'ns vulgui mantenir dins la monarquia espanyola. L'únic canvi possible és ara i aquí. Aquesta societat no pot esperar més i té tot el dret a emancipar-se i a construir un futur en llibertat. Tenim esperança, tenim la voluntat de la gent i fa massa que ens esperem perquè ara ens tornin a fer passar amb raons. És aquí que necessitem la solidaritat de les forces del canvi perquè aquí sí que podem i no permetrem que ningú no malbarati els somnis de tanta gent. Si algú vol desencadenar un canvi a Espanya que no tingui cap dubte que aquest canvi només serà possible si la societat catalana, aquesta que ha exhibit davant tot el món un somriure massiu i democràtic al carrer, fa un pas democràtic endavant que farà sentir-se orgulloses les futures generacions, nosaltres mateixos i que, ben
segur, faria somriure tots aquells que durant generacions ens han precedit anhelant aquest moment.

La victòria és nostra, de tots.