“Convergència hauria d'haver après la lliçó”

Parla amb precisió quirúrgica i utilitza els mots amb traça, matisant el que calgui, però amb un bon estilet per als qui creu que han fet un mal paper en la política o la vida. La seva eloqüència –costa d'interrompre'l– desmenteix una mica el seu escepticisme quan, modest, pregunta, abans d'iniciar la conversa: “I el que jo pugui dir, a qui li pot importar ara?” Ens rep a la seva assessoria comptable i financera, més semblant a una biblioteca que a un despatx professional, trufada de fotografies de la seva etapa política i llibres d'història de lectura simultània que s'amunteguen per taules i escambells i revelen una dedicació més que diletant a aquest tipus d'assajos.

Va arribar el 1986 al Congrés com un dels parlamentaris més joves, avalat per Adolfo Suárez, que el va designar com a representant del CDS per Barcelona. “Vaig sortir contra pronòstic i finalment vam fer un magnífic grup”, diu, amb un deix d'orgull. A Fernández Teixidó no se li acaben els elogis per descriure l'admiració i l'agraïment que professa a la memòria del seu mentor, Suárez, que també li va proposar de fer de portaveu del partit, a final del 1988: “Passàvem moltes hores junts, fent campanya per l'Estat, en cotxe o autobús, i això dóna molt de temps per parlar de política, d'història, de temes personals...” “Era –hi afegeix– tot un polític: intuïtiu, generós, tenaç i molt valent.” L'exparlamentari del CDS, que més tard va militar a les llistes de Convergència i Unió, des de les quals va ser també el responsable de la superconselleria de Treball, Indústria, Comerç i Turisme (2002-2003), lamenta que només s'hagi mitificat la figura de Suárez “perquè és mort”.

Del seu pas per Madrid n'evoca amb nitidesa la brillantor de l'oratòria dels seus companys. “El nivell era extraordinari”, pondera, no sense una certa recança quan el compara amb l'argumentació actual tant a la Carrera de San Jerónimo com a la Ciutadella. A Fernández Teixidó se'l coneixia per les hores que va arribar a passar al seu escó, en bona part, admet, perquè allò li era una magnífica universitat: “El parlamentari més brillant i amb una tècnica més depurada que he conegut es diu Felipe González; però n'hi havia d'altres: Miquel Roca era fabulós, i Anasagasti a la tribuna era una fera.” Com a diputat liberal i catalanista, assegura, no va tenir problemes per difondre el seu ideari per les Espanyes. “Mai ni un retret.” Però això ara ha canviat. El punt d'inflexió, diu, va arribar quan el PP va engegar la maquinària per defenestrar els socialistes. “Tot va començar amb el «Váyase, señor González»”, reflexiona. A partir d'aleshores, uns i altres “van utilitzar Catalunya com a moneda de canvi” i els catalans vam esdevenir “aquells fenicis” a qui es podia atribuir tots els mals. I es va acabar la confiança en els pactes i la paraula dels polítics: “Els anys 2000 ja no es podia tenir la consciència seràfica dels vuitanta”, indica Fernández Teixidó.

Sobre la situació actual a Catalunya, veu “crucial” aprendre les lliçons dels errors comesos. Va posar distància amb l'enfocament que CiU donava al tema sobiranista. L'embolcall dialèctic del tema, sosté, “ha estat molt vehement”. “Però de política n'hem parlat poc, i dels continguts, d'alternatives i de models, tampoc”, rebla. Creu que hauria calgut explicar més bé els beneficis i els inconvenients de la independència, però diu que el seu partit “ha optat per buscar aliats radicals per aconseguir-la a qualsevol preu”. I a més de les aliances, també hi ha hagut un cert mimetisme. I, lògicament, els ciutadans pensen que “no cal una altra ERC, que ja en tenim una”, postil·la.