El botxí de Cambó

Salvador Albert fou un polític atípic. Resulta difícil trobar, sobretot durant els anys de l'anomenada Restauració Borbònica (1875-1923), un perfil amb una trajectòria tan dilatada: va aconseguir mantenir la representació a les Corts del districte de la Bisbal des del 1910 fins al 1923; i després del parèntesi de la dictadura de Primo de Rivera, fins i tot va renovar com a diputat, en aquest cas en un districte que abastava tota la província de Girona. Malgrat tot, la trajectòria d'aquest polític republicà resulta força desconeguda. L'historiador Jordi Bohigas, que va rebre la Beca d'Estudi President Irla de l'any 2015, ha aconseguit completar la primera biografia d'un polític que no va tenir un inici gens senzill.

El 1910, com a secretari de la Cambra de Comerç de Sant Feliu de Guíxols, fou proposat per encapçalar la candidatura republicana de les eleccions a les Corts. Al seu davant, va trobar-se un candidat de pes, Francesc Cambó i Batlle, un polític que havia aconseguit una notable projecció durant els anys de la Solidaritat Catalana. No es tractava, doncs, d'un repte menor. Anys després, Josep Irla recordava “l'angoixa que passàrem per l'afront que significava per al nostre lliberal districte la presentació del líder de la Lliga Regionalista de Barcelona, que rebia el suport de les dretes de Catalunya, dels baluards més importants de la comarca, com eren els industrials surers de Palamós, Palafrugell, Begur i tots els seus satèl·lits, fent gala contínuament d'un triomf segur, d'un èxit brillantíssim a la candidatura de Francesc Cambó i Batlle”. Però Salvador Albert va aconseguir superar el repte i, a partir d'aleshores, va convertir el districte de la Bisbal en un baluard infranquejable. L'èxit polític, però, acabà repercutint de manera negativa en la projecció com a poeta, sobretot a Barcelona. Alguns anys després, l'escriptor Agustí Calvet (Gaziel) reconeixeria obertament que “aquesta enemistat política (amb Cambó), tot i que sigui absurd, ha pesat constantment en l'obra literària d'Albert”.

La trajectòria de Salvador Albert es va fonamentar en dos pilars: una defensa aferrissada dels interessos del Baix Empordà i una capacitat notable per captivar el públic. En un retrat aparegut a la premsa el 1923, hom el definia com un polític amb “un do quasi bé únic entre els nostres conferenciants. Ell es complau i es recrea tractant els temes mes enlairats, més difícils, més delicats i d'una filosofia més profunda davant d'un auditori de gent modesta. Tracta els temes més abstractes, i amb una mestria insuperable els fa assequibles a totes les intel·ligències sense, empro, usar termes vulgars ni símils plebeus”. Es tractava, doncs, d'un comunicador en majúscules.

A banda de la batalla electoral del 1910, un dels moments de major projecció pública l'assolí l'11 de desembre del 1918, quan actuà com a portaveu de la minoria republicana en el debat sobre el projecte d'autonomia per a Catalunya. En el seu discurs, Albert no només es proclamà hereu de Pi i Margall, sinó que va defensar amb vehemència el plebiscit als ajuntaments i la vocació de no anar a remolc dels regionalistes. En aquest sentit, va llençar una apel·lació tan potent com carregada de sentit en el moment actual: “És condició essencial de l'autonomia que demana Catalunya la sobirania absoluta. (...) La sobirania és absoluta o no és sobirania; qualsevol modificació d'aquesta seria mixtificació i, per tant, engany i pertorbació.”

Però Albert no només es va comprometre decididament en la reivindicació de l'autonomia, sinó també en la recomposició de l'espai del republicanisme d'esquerres. El 1923, pocs dies abans del cop d'Estat de Primo de Rivera, participà activament en el procés de constitució del Partit Republicà Federal Nacionalista de les comarques gironines, gestat de la confluència de la Unió Federal Nacionalista Republicana de l'Alt i el Baix Empordà i del Centre d'Unió Republicana de Girona. Es tractava d'un avançament d'allò que s'esdevindria alguns anys després a nivell nacional. D'una i altra implicació n'acabaria collint els fruits: el 18 de març del 1931, amb la Conferència d'Esquerres Catalanes, que donaria com a resultat la creació d'ERC; i el 14 d'abril següent, amb la victòria dels republicans a les eleccions municipals, que conduiria a la proclamació de la República.

Paradoxalment, Salvador Albert va viure el període de la República entre l'assumpció d'un càrrec honorífic a l'exterior i el retir voluntari a Ventalló. Molt probablement, el paper secundari que va tenir durant aquells anys ha provocat que la memòria de qui fou un dels símbols del republicanisme gironí hagi esdevingut, tal com confessa Jordi Bohigas, “ambivalent i confusa”. L'estat d'abandonament del seu nínxol, al cementiri vell de Cerdanyola del Vallès, expressa perfectament l'oblit d'un personatge que ara, setanta dos anys després de la seva mort, tot just comencem a recuperar.