Política

SALVADOR SERVIÀ

PILOT DE RALLIES, SENADOR (2000-2004) I DIRECTOR DEL CIRCUIT DE BARCELONA-CATALUNYA (2011-2015)

“El procés anirà bé, perquè ens ho mereixem”

“Va ser el primer acte en el qual vaig poder participar en democràcia”

“La meva entrada en la política no estava programada, m'ho van proposar a darrera hora i vaig acceptar”

Un any sabàtic
La vida de Salvador Servià ha estat marcada per la velocitat. Després de 42 anys i 1,5 milions de quilòmetres de ral·lis, el 2000 va posar el fre de mà i durant quatre anys es va dedicar al Senat. Alguns anys després, era nomenat director del Circuit de Catalunya, i va afrontar una gestió caracteritzada per la precarietat de mitjans i el debat amb el circuit valencià; una pugna en què no es va arronsar. Ara està jubilat, però reconeix que continua llevant-se a les sis del matí i no para.
El pas pel Senat va ser dur, perquè la majoria que va aconseguir el Partit Popular l'any 2000 la vam patir, i molt
El pas pel Circuit de Catalunya m'ha marcat molt més que no pas el Senat, un espai que m'era menys propi

Salvador Servià (Pals, 1944) no necessita presentacions. La seva trajectòria ha estat especialment intensa i s'ha centrat, sobretot, en el món de l'automobilisme i l'empresa familiar;
però també ha deixat empremta en el de la política i com a
director del Circuit de Catalunya en una etapa especialment intensa.

Vostè s'estrena en política de manera fortuïta i en un episodi ben emblemàtic: la Caputxinada. Què en recorda, d'aquell fet, i quina empremta li ha deixat?
Va ser el primer acte en el qual vaig poder participar en democràcia. Vam poder crear el Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona clandestinament. Però la policia se'n va adonar i van envoltar el convent dels caputxins, on érem reunits. A partir d'aquell moment vam tenir un setge inesperat de tres dies. Va ser una història molt especial. Potser és la primera vegada que un acte contra el franquisme va tenir repercussió internacional com a notícia. El diari Le Monde i molts altres mitjans, que estaven convidats a l'acte, se'n van fer ressò d'una manera especial.
I a vostè personalment, com el va marcar?
És una satisfacció personal haver col·laborat en un acte de promoció col·lectiva o no sé com dir-ne. Després, a partir d'aquí, van passar moltes coses. Jo, personalment, vaig quedar marcat per una ximpleria, però bé, et canvia la vida.
Què vol dir que va quedar marcat per una ximpleria?
Doncs que vaig haver de fer la mili dos cops. Tots els que érem allà ens van expulsar i ens van enviar a fer la mili normal. Llavors jo, el cinquè curs, vaig anar a fer la mili a Saragossa i vaig haver de seguir els estudis parcialment a distància amb l'ajuda dels companys. També et marca en el sentit que tu crees les teves actituds davant d'una cosa que creus que era injust i agafes una determinada consistència.
Tot i això, no va fer carrera política com altres persones que hi havia al convent dels caputxins...
Allà hi havia impulsors que ja tenien vocació política, però jo no. Jo senzillament estava allà pels meus companys de curs, perquè em van elegir com a delegat de curs. I encantat d'haver-hi estat. Després, la meva vida professional ha estat abocada a treballar en una empresa familiar i el tema de l'afició als cotxes i als ral·lis.
L'any 2000, però, decideix fer
el salt a la política. Com va anar i per quin motiu decideix fer el pas?
No estava ni programat. M'ho van proposar des de Convergència. Jo era simpatitzant del partit, però no era actiu ni anava a reunions ni enlloc. Em van proposar això en un moment d'una estratègia determinada d'allò dels tres senadors. CiU acabava de passar quatre anys agafat de la mà del PP, per dir-ho d'alguna manera, en la primera legislatura d'Aznar. La legislatura següent es presentava amb una sèrie de temes que el PP havia promès a CiU. La primera era que el Senat, per primera vegada, s'havia de convertir en allò que diu l'article 69 de la Constitució, que és allò de la “cambra de la representació territorial”.
De totes maneres, la seva família no era pas aliena a la política. El seu pare i el seu germà han estat alcaldes de Pals.
Què li van comentar quan els
va dir que se n'anava a fer de senador?
Van quedar descol·locats. El meu germà havia estat alcalde molts anys, i jo, res de res. I el meu pare igual. Vull dir que hi havia una tradició familiar en què jo no havia col·laborat mai i no hi tenia res a veure. Llavors em proposen això i dic que sí; em va semblar interessant. Era important que a Madrid hi anessin persones més o menys conegudes a la resta d'Espanya, i jo havia estat campió d'Espanya de ral·lis. I van pensar que jo, com a esportista reconegut, hi podria jugar un paper.
Quan entra en política, deixa l'activitat a la seva empresa però manté un cert lligam amb el món automobilístic.
Sí, vaig estar quatre anys allà i no vaig fer ni promocionar res respecte als ral·lis. Però la veritat és que sí que vaig córrer un Paris-Dakar amb un camió perquè just abans de la carrera va morir d'accident un pilot d'un camió d'assistència; jo coneixia l'equip i érem amics, i vaig acceptar anar-hi.
Va ser més dur deixar l'empresa en què treballava amb els seus germans o reduir la seva activitat automobilística?
No va ser dur, perquè allò que anava a fer era apassionant, tot i que després no ho va ser tant. Els reptes s'han de situar en funció del moment o l'edat en què et trobes, i jo, per exemple, el tema de l'empresa familiar el tenia compartit amb els meus germans. No va ser una sensació d'abandonar el vaixell. En el cas del vessant esportiu, la veritat és que he estat un fenomen molt estrany quant a la consistència com a esportista, però en aquell moment tenia 56 anys. En aquella edat no pots pensar que estàs trencant una possible carrera. I, en aquest sentit, no em vaig preocupar gens.
Quan va entrar el Senat, quins objectius es va marcar?
Vaig tenir molta sort, perquè no sabia res de tot això i qui arriba allà perdut té poca feina a fer. Vaig tenir fortuna, primer, perquè em vaig trobar amb persones, companys de partit, molt ferms i que tenien les idees molt clares. I que, a més a més, em van ajudar a veure quin havia de ser el meu paper al Senat. En aquells moments, el portaveu era Francesc Xavier Marimon, conseller d'Agricultura; un home de poble amb qui ens vam entendre molt bé. I el gran cap de tot l'equip de CiU a Madrid era en Xavier Trias. Totes dues són persones que van saber jugar molt bé amb els espais on jo podia ser d'utilitat. Sembla que el Senat no fa res i potser com a sensació és veritat; però si vols pots fer feina ben feta i defensar els interessos del país cada dia, ho pots fer de forma molt digna. Em sento molt satisfet de tot el que vaig fer allà.
Un dels temes que va defensar amb passió va ser el de les seleccions esportives catalanes...
Vaig anar a Madrid amb la intenció de defensar les seleccions catalanes i les matrícules, que en aquells moments tenia molta repercussió a les comarques gironines. Però només d'arribar allà em van fotre vint-i-sis plantofades i ens van dir que d'allò ni parlar-ne. Ho vaig intentar, però res. I és quan
després em van dir que no perdés el temps i em vaig centrar a fer coses de territori. Però, evidentment va ser un mandat molt dur i complicat, perquè la majoria absoluta del PP la vam patir molt.
En la seva etapa al Senat va poder participar en diverses comissions i ponències, entre les quals la del Plan Hidrológico Nacional...
Vam fer molta guerra en aquest tema. Hem de reconèixer que amb uns resultats teòricament minsos, però bé, vam fer tot el que vam poder perquè tot fos el menys agressiu possible. En aquests moments, pràcticament no es parla de la problemàtica de l'aigua perquè han passat uns anys en què no s'ha plantejat el problema. Però segueixo pensant que la solució és l'aigua del Roine. Aquí, a Girona, amb l'aigua del Ter, si no l'haguéssim d'enviar a Barcelona estaríem molt bé; d'això en vaig quedar convençut. Ara no se'n parla, però un altre dia hi tornarà a haver tensions, segur.
En termes generals, com valora la seva experiència al Senat?
Vaig fer amics de tots els colors polítics. Vaig ser molt compatible, no vaig haver de portar temes excessivament punyents, sinó coses accessòries a medi ambient. Per exemple, tot i aquesta majoria absoluta del PP, la comissió de medi ambient estava dominada pels socialistes, i allà m'hi vaig trobar molt còmode. I vaig fer coses per les comarques gironines, com ara participar en el procés de retirada de les antenes de ràdio Liberty a Pals. No es tracta que jo fes res d'especial, sinó que es va donar la circumstància que jo era en aquella comissió, que de casualitat era del poble de Pals i que, a més a més, era una persona apreciada pels altres portaveus. Vaig aconseguir consens entre tots els senadors socialistes i tots els del PP, que no és una cosa gens fàcil.
El 2004 es torna a presentar. Però, en aquest cas, no surt
escollit. Va ser una decepció
o es tractava d'un resultat previsible?
La fita de treure els tres senadors per Girona era irrepetible. Jo vaig fer la campanya col·laborant amb ganes i treballant, per ser complidor; però convençut que no tornaria a ser senador.
Alguns anys després se li presenta l'oportunitat d'assumir la responsabilitat de director del Circuit de Catalunya...
Una cosa totalment imprevista. Sense tenir-hi res a veure, em proposen ser el director del circuit. De fet, em van proposar anar allà de director per coincidència de currículums. Havia estat trenta anys fent d'empresari, havia estat esportista d'elit en el tema del motor i, a més, quatre anys posat en política. Ho coneixia una mica tot plegat. Això del circuit era més propi que no pas anar al Senat. Era més conflictiu en aquest sentit.
Al marge del tema, prefereix la política parlamentària o la gestió publica?
Al Senat i al Congrés i, de fet, a tots els espais de representació, l'oportunitat d'anar-hi i participar-hi, i de fer més o menys, d'aprendre i gaudir, la tenen 500 persones cada quatre anys. És un autèntic privilegi. En canvi, ser director del circuit, que és una institució amb molta repercussió, la té una persona de tant en tant. Vull dir que això va ser molt més propi, sobretot per la meva trajectòria com a pilot. El pas pel circuit m'ha marcat molt més. A més a més, quan vaig entrar-hi estava en un moment en què em trobava fora d'activitat, i per tant ha estat un valor afegit a la meva vida.
Tot i això, la seva gestió al capdavant del circuit va estar condicionada per les restriccions pressupostàries, especialment doloroses en un equipament finançat en un 80% per la Generalitat...
Certament, han estat uns anys que no han permès lluir. Però han estat apassionants perquè el circuit sempre ho és, i estic content del que hi he pogut fer. Tot i això, és veritat que han estat els anys de les retallades i, per tant, els anys en què la fórmula 1, com a esport, ha estat una autèntica misèria comparat amb el que havia estat uns anys abans. Però estic content que el gran premi persisteixi i que el nostre país en gaudeixi.
De totes maneres, el circuit també ha generat un cert debat social, sobretot tenint en compte en context de restriccions pressupostàries. Què diria a aquells que plantegen dubtes sobre la despesa pública en un equipament com aquest?
Aquest debat es produeix perquè el circuit és un espai molt mediàtic. És molt fàcil disparar contra el circuit i posar en dubte les aportacions de les administracions. Però el debat és més complex. S'ha d'estudiar el tema a fons. L'activitat del circuit té un impacte econòmic de tres-cents i escaig milions a l'any i l'aportació de tot plegat es de deu. El tema és interessant; jo ho he viscut i ho he vist, i seria una llàstima que es perdés, no només des d'un punt de vista esportiu, sinó també econòmic. Si haguéssim de prendre una decisió, fent un referèndum a tot Catalunya, sobre si el circuit és bo o dolent, jo crec que guanyaria l'opinió que és bo. Si n'haguéssim de fer un altre sobre si al Circuit s'hi ha de fer fórmula 1 o no, jo crec que segurament guanyaria el si. L'interès és el mateix i és global; això són temes que són molt complicats.
En aquests moments, manté algun vincle polític o ho ha deixat del tot?
Zero. Fa pocs dies he acabat el meu any sabàtic. Vaig deixar el circuit el 30 de juny del 2015. Des d'aleshores, ni he anat a reunions polítiques, ni he participat en activitats del partit. Només he anat a alguna campanya a aplaudir gent que em cau bé. No he anat a cap tipus d'activitat del món de les carreres o la competició a acostar-m'hi per si podia fer alguna cosa. No he col·laborat amb cap empresa amb coses que havia fet abans, amb estudis d'assessorament o altres coses. O sigui, any sabàtic total. Estic content d'haver-lo fet, perquè m'he jubilat fa un any, però amb 72 anys. A més a més, sempre he tingut una agenda frenètica. He estat pilot 42 anys, i això vol dir tenir l'agenda plena cada dia.
Tot i això, suposo que deu seguir l'actualitat del nostre país. Vostè es va presentar com a candidat al Senat per unes sigles que ja no existeixen. Com veu els canvis que s'estan produint a l'antiga CDC i al país?
M'influeixen més les persones que les teories, i m'agrada la gent que està portant tot això endavant. Per tant, en aquest moment estic molt satisfet. A més a més, crec que el procés acabarà bé. Ens ho mereixem. És una oportunitat única que no hem tingut en centenars d'anys i hem de fer tot el que puguem per aconseguir la independència. I jo confio que ens en sortirem.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia