“L'Estat veu una amenaça real en el procés català”

A nosaltres, per tal de dur a terme la possible dissolució d'un grup parlamentari, ens arribaven escrits del Tribunal Suprem. Instruccions per dur a terme un acte parlamentari. Era impossible de fer perquè no ho preveia el reglament i era absolutament contradictori amb tota la doctrina parlamentària, perquè estaven barrejant la dissolució d'un grup parlamentari amb la dissolució d'un grup polític, que tothom sap que no és el mateix. El paral·lelisme amb el cas català estaria en el fet que arriba l'advertiment d'un tribunal que diu al Parlament què ha de fer. Des del meu punt de vista no té ni cap ni peus. A més, s'està impugnant una resolució, no una norma.

Els tempos de la justícia, en el cas català, s'estan escurçant d'una manera insòlita. És així perquè l'Estat veu una amenaça real en el desafiament de la majoria parlamentària catalana. Aquesta és la qüestió. Ens podíem ensumar que això aniria molt més de pressa. Podria passar que s'escurcés el procés molt més que no pas en el nostre cas.

No ho tinc clar. Sembla que les vísceres van per aquí. Ho dic pel líder de Ciutadans, Albert Rivera, que fa dos dies exhibia que han tallat la veu d'una força amb la qual no estan d'acord [l'enviament del Partit Demòcrata Català al grup mixt a les Corts espanyoles]. Les vísceres van per aquí; ara, les pròpies vísceres poden entrar en contradicció amb una política que tingui alguna dosi de saviesa. Si son ximples de debò, aniran a castigar tan amunt com sigui per la via penal. Però si tenen una mica de saviesa política, s'hi miraran una mica més, perquè, si no, serà benzina per al procés.

Allà parlàvem de la dissolució d'un grup parlamentari que el govern espanyol barrejava amb un partit polític. Des d'aquest punt de vista, el tema estava acotat. En el cas del procés català, estem parlant d'una cosa qualitativament molt diferent. El procés basc era molt polític i el català és molt més social que no pas polític. Alguns haurien de mirar, abans de prendre segons quines decisions, de no donar benzina gratis al procés. Però si són ximples, ja s'ho faran.

Nosaltres vam patir molt. Personalment i políticament va ser una experiència molt dura. Particularment, el meu propi partit no em va donar suport de debò. A mi em van treure de les llistes del Parlament precisament a les portes d'un procés al Tribunal Suprem. Era una mena d'inhabilitació preventiva feta pel meu propi partit abans que no ho fes el Tribunal Suprem. Va ser una experiència molt dura personalment. En el meu cas, molt més dura.

Vam rebre el suport de la majoria de les forces parlamentàries, llevat del PP, òbviament, i de la covardia explícita del partit socialista, que se'n va rentar les mans tot i que a la mesa que va prendre la decisió que finalment va fer servir el Suprem per encausar-nos hi havia també el representant socialista, que no va ser encausat. Els socialistes, com sempre, se'n van rentar les mans i quan es va girar la truita i va entrar José Luis Rodríguez Zapatero van començar a dir que no haurien volgut allò, però mai ens van donar suport explícit. El partit socialista va amagar el cap sota l'ala. D'un partit que va arribar a la presidència a través del PP no en pots esperar una altra cosa.

Hi ha un moviment de fons que s'assembla molt al de les consultes prèvies al naixement del procés català, però hi ha una divisió de les forces polítiques basques forta, que competeixen clarament entre elles i no tenen una actitud d'anar plegades a engegar un procés. Crec que no serà possible. A més a més, el PNB no està en aquesta línia ni de bon tros i estan apel·lant a un procés pactat amb l'Estat. Dialogar, acordar i ratificar, diuen. Dialogar no sé si ho arribaran a fer; acordar, no ho crec, i ni de bon tros ratificar. No s'acordarà mai que l'Estat sigui veritablement plurinacional i es descompongui en diverses unitats amb capacitat de decidir. Aquesta és la qüestió que no es va acordar durant la Transició, que encara roman així i no té solució si no és per la via d'un procés com el català.