La tristesa també mata

La tristesa mata i la solitud és la pandèmia del segle XXI. Ho va afirmar amb rotunditat el llorejat forense Narcís Bardalet en unes jornades celebrades a Figueres en què també es va analitzar el tractament de la mort en l'obra de Cervantes, que va fer morir el Quixot de tristesa. Bardalet va aportar dades que avalen l'extensió de la mort per tristesa recopilades al llarg dels 35 anys, 10 mesos i 4 dies que va exercir la medecina legal. “Si cada any es fan pels volts d'unes cinc-centes autòpsies a les comarques gironines, cent són de persones que han mort soles a casa i de què s'ha trobat el cadàver quan els veïns han sentit pudor”, va explicar. Gent, tal com va remarcar el forense, que, en moltes ocasions, són ancians que han perdut la seva parella de tota la vida i a qui, tristos i sols, només els queda “arribar a port”. Bardalet va retratar la solitud, sobretot en la gent gran, que cada vegada afecta més la nostra societat, com una avantsala de la mort. “Per exemple, no fan res més que esperar la mort amb solitud els ancians a qui, després de viure tota la vida en un poble, la família fica en una habitació d'alguna planta d'un gran geriàtric”, va exposar Bardalet, que va acompanyar la seva exposició amb la fotografia d'un ancià que van descobrir quan ja feia dies que era mort, assegut a la taula, tal com passava les hores en vida. Un dels molts casos reals que es troben els forenses gironins.

No fa gaires setmanes, es va donar un cas a Banyoles. Un home de 61 anys, d'una família de renom del País Basc, que vivia sol en un pis de la seva propietat, va ser trobat mort quan feia ja setmanes de la defunció dins de l'habitatge. Estava sol, ningú no el va trobar a faltar i fins que els veïns no van notar pudor ningú no es va preocupar per ell. La seva solitud era tal que l'home, que, per l'escenari que va deixar, tot apunta que es va llevar la vida, havia arribat a oferir el seu pis de regal a un veí que havia conegut feia poc.

Les persones que moren en solitud majoritàriament són gent gran, però Bardalet no es treu del cap el cas que trenca l'estadística per la joventut de la víctima, una noia jove que ni tan sols té nom i mai ningú no ha reclamat. Es tracta de la noia, que semblava una núvia, que va ser trobada penjada d'un pi el 4 de setembre del 1990, ja fa 26 anys, a Portbou. La tomba d'aquesta No Name , va ser precisament la primera parada que el forense va fer en la visita guiada nocturna al cementiri de Figueres, que va aplegar centenars d'assistents el dia de Tots Sants. El nínxol número 134, al cinquè pis, era l'únic il·luminat amb espelmes del departament primer del cementiri perquè tothom pogués veure on hi ha, embalsamada per Bardalet, la noia que el forense encara no ha perdut les esperances d'identificar. Bardalet va explicar al seu públic entregat que treballa, amb la Guàrdia Civil, perquè el jutjat autoritzi l'exhumació per poder extreure'n ADN i incloure'l als bancs de dades sobre persones desaparegudes internacionals. “Confio que, a través de ls bancs d'ADN, podrem saber qui és. I en el cas que no aparegui cap familiar, ens haurem de començar a plantejar que la gent del seu entorn no vol que se sàpiga qui és i vol amagar què va passar”, diu l'investigador que troba el cas molt misteriós. “Quan va passar el camió de les escombraries, la noia no hi era i un quart més tard, una veïna se la va trobar penjada.” No duia res que servís per identificar-la. Ara, l'ADN, tècnica que no existia fa 26 anys, pot ser la clau per posar-li nom.