El segrest d'Olot
“Voldria veure la M. Àngels, he anat a Olot camuflat”
A punt de complir-se 25 anys del segrest de Maria Àngels Feliu, Sebastià Comas Baroy, àlies ‘Iñaki', es mostra orgullós d'haver-la alliberat, i afirma que va ser una decisió unilateral i que ser l'alliberador l'ajuda que la gent no el repudiï
Fa vuit anys que ha pagat la pena de presó, cobra el Pirmi, fa feines de cambrer i es mostra conformat
Pico a la porta de la casa i no respon ningú. Al carrer, pregunto a un matrimoni gran si saben si viu allà un noi que es diu Sebastià Comas i que abans li deien Iñaki. Diuen que els pares viuen al carrer de darrere i que el Comas que busco deu ser aquell “noi de la moto”. Acabat de dir això, apareix un motorista a cavall d'una Harley Davidson, aparca i es treu el casc. És ell, l'Iñaki, el segrestador de Maria Àngels Feliu que es va guanyar el títol d'“el menys dolent dels dolents” perquè la va alliberar aquella dia de Rams del 1994. Li explico que el busco per interessos periodístics i per poder saber com li va la vida ara que es compliran ja 25 anys dels segrest. Feliu va ser segrestada el 20 de novembre del 1992. No es mostra estranyat i tampoc reticent. Mira a l'entorn com per comprovar que no ens espien i diu que si em va bé podem anar a un bar on va ell sempre a fer el vermut, que és a dos quilòmetres. Som a Torelló i em diu que segueixi amb el cotxe la seva moto cap a Vinyoles.
Per un moment penso que a veure si em voldrà esquivar i no podré seguir la Harley, que, aclareix, és “un xic falsa, japonesa”. Però no. Està pendent que el segueixi. No falta a la seva paraula. S'atura davant d'El Cafè d'en Lisardo. Demana vi blanc i m'explica que va ser just allà en aquell bar, que ell, tot sol i pel seu compte, va planificar alliberar Maria Àngels Feliu i fer-ho el dia de Rams. “Vaig pensar que seria un bon moment perquè estarien molt ocupats amb les palmes i la celebració del Ram. Havia plantejat deixar-la a la Devesa, la de Rupit, no la de Girona, però hi vaig anar i vaig veure que allà era tot molt solitari i que la Maria Àngels quedaria molt desemparada i que tardarien molt a trobar-la, i llavors em vaig decidir a tirar cap a Barcelona”, recorda.
Li pregunto com li va ara. Si ha trobat feina, si la gent li fa vores pel seu passat. Explica que de feina fixa ara no en té però que en va fent de tant en tant. “Molta cosa en negre, és clar, com fa molta gent”, diu en to de disculpa. Ell continua fent de cambrer. Explica que quan va sortir va tenir un contracte, de vint hores a la setmana, en un restaurant i això li va permetre cobrar un temps l'atur. Però ara cobra el Pirmi. “Vaig tirant amb els 400 i escaig, tinc el suport de l'assistenta social i també del psiquiatre, per anar-ho superant.”
“El psiquiatre per què? Per les seqüeles del que vas fer i del remordiment?”, li pregunto. Reconeix que l'afer el va deixar tocat, però ell manté que dintre de tot té la consciència més o menys tranquil·la perquè veu que la gent no el repudia. “Perquè tothom sap quin va ser el meu paper, que vaig ser alliberador. La dona d'un restaurant on a vegades he treballat em diu «el segrestador salvador»”, remarca amb un punt d'orgull. Admet que es va trobar amb un petit cas de rebuig. “Va ser a Camprodon, jo anava amb una brigada de cambrers i algú em va reconèixer i van demanar que jo no servís taules. Però quan ho va saber el meu cap em va pagar el servei igualment, i per compensar-me em va donar més feina i encara hi vaig sortir guanyant.” Al poble, diu, no té cap problema. Mentre estem al bar entra gent que el saluden amb molta cordialitat. Ell agraeix que pugui fer vida a Torelló. “Hi tinc els pares, que ara ja són grans i necessiten que se'ls cuidi; nosaltres som quatre germans però jo soc el que tenen més a prop”, remarca, i hi afegeix que miraran de vendre la casa on ara ell s'està i, si troben comprador, ell s'instal·larà als baixos de la casa dels pares. “Allà ja hi tinc lloc, jo”, exposa, en una mostra que l'ambició i els diners no el farien córrer i que es conforma amb poc. El que no vol són problemes.
Li recordo que fa anys, quan va sortir després de la presó provisional, davant meu i d'altres periodistes va proclamar que li agradaria trobar la Maria Àngels Feliu i conèixer “la seva canalla” (la mainada). Li pregunto si durant tots aquests anys han tingut cap contacte o si almenys ell ho ha intentat.
Veure-la, no l'ha vist. Però s'hi ha acostat.
“He anat quatre o cinc vegades a Olot, camuflat, amb la moto i el casc. Un cop per les Festes del Tura. Vaig voltar pel Firal, la plaça del bar Europa, pel centre... Vaig veure alguna farmàcia i vaig pensar si podia ser la seva, perquè jo no sé on és la farmàcia Feliu. Però passa que és que no estic segur de si encara tinc vigent l'ordre d'allunyament. Jo pensava que eren cinc anys, però en algun lloc vaig veure que eren deu, i com que l'advocat tampoc m'ho va aclarir gaire bé, encara dubto”, manifesta.
Li aclareixo que la sentència els imposava, a ell i la resta de condemnats, cinc anys i que, per tant, com que ell, tal com m'explica, va sortir el 2009, ja no té ordre d'allunyament.
Sabut això, afirma sense cap mena de vacil·lació que a ell li agradaria tornar a veure la Maria Àngels Feliu. “Tu ets de per allà, no? Si mai la veus, digue-li si em vol veure. Jo estaria disposat a fer qualsevol cosa perquè les coses li vagin bé, no ho sé... potser la podria ajudar explicant-li com ho faig jo per afrontar-ho i tirar endavant”, manifesta. Recorda la bondat i la manca total de malícia de la dona segrestada que ell va custodiar durant 492 dies, al soterrani de la casa de Ramon Ullastre, a Sant Pere de Torelló. “Un dia va trobar una fotografia dins d'un llibre i de seguida me la va donar per si era jo, no fos cas que em pogués identificar. No era jo, el de la foto, era el meu germà. Ens retirem força.” Explica que Maria Àngels mai es va revoltar i sempre va creure i va fer el que li deien. Com quan li van fer enregistrar la cinta que van enviar a la família. “Jo hi era al davant. En Ramon li anava dient com ho havia de fer i que sobretot fes veu plorosa. No calia dir-li que fes veu plorosa.”
Sebastià Comas diu que ara ja ningú li diu Iñaki, el nom amb el qual es va identificar davant de la víctima. Recorda que la Maria Àngels li va regalar dues joies, un collaret i un penjoll, i que ell les va entregar a Ullastre. No recorda, o almenys no aclareix, si les dues les hi va donar en el moment de l'alliberament i una altra durant el captiveri, però el que sí exposa amb claredat és que, quan les va donar a Ullastre, tenia l'ocult desig que les joies acabessin sent una pista perquè Ramon Ullastre, l'home que el va ficar en l'embolic del segrest, acabés detingut. “També pot ser que la Maria Àngels me les entregués en un intent de donar pistes del seu parador ”, admet.
Sebastià Comas ara mostra pietat per la víctima i no defuig d'admetre el mal que van fer a una persona innocent. Però ell es continua mostrant víctima, també. “Sí. És veritat que li vam fer molt mal, però jo també vaig ser víctima. Vam ser un parell de pardillos. Jo vaig estar 194 dies sense sortir d'allà. En Ramon al principi ens portava menjar i es devia imaginar que durava molt, però no ens arribava. I jo acabava menjant el de la Maria Àngels. Després, quan jo vaig poder sortir i tenia feina, vaig poder comprar i anàvem millor.” Tot el seu ressentiment va dirigit a Ramon Ullastre, l'home que el va “fer córrer diversos cops per anar a buscar un paquet (una persona) i que el va fer estar tancat “cuidant” la segrestada mentre ell “es donava la gran vida a fora”.
Afirma que des que ell ha recuperat la llibertat, ni se l'ha trobat ni han parlat més, amb Ullastre. Però sí que recorda molt bé la reacció d'Ullastre quan va veure que Feliu era lliure. “Em va trucar i no vegis com anava cagant llets!! «Però què has fet?», cridava.” Li recordo que, en una entrevista que li vaig fer a la presó, Ullastre va assegurar que l'alliberament s'havia fet amb el seu consentiment. Ho nega rotundament. “Ho vaig decidir jo tot sol. Ja feia temps que ho volia fer, però havia de trobar el moment. Ja sé que la gent em diu que per què no ho feia abans. No era tan fàcil. Em controlaven. A la casa hi havia càmeres, o em deia que n'hi havia. Un dia en Ramon em va escridassar perquè havia pujat al pis de dalt. Em va dir que m'havia vist.” No mostra cap bon record d'Ullastre. “Va dir que jo era un ionqui. Mira, mira els meus braços (els ensenya). No són braços de ionqui. Les úniques agulles que han travessat les meves venes són les de treure sang, que soc donant de tota la vida”, afirma orgullós.
Recorda que, després d'alliberar Feliu i deixar-la a Lliçà de Vall, ell se'n va anar cap a la Cerdanya, on llavors treballava, a Llívia. I que durant tot el dia es va anar mirant la notícia a la tele a l'hostal on treballava. Ho explica amb una rialleta de satisfacció. “Algú fins i tot em va fer un comentari dient: «Això ha passat per allà on vius tu, no hi deus pas tenir res a veure?»”
Comas només parla d'Ullastre, que admet que algun cop li va explicar alguns intents fallits de cobrar un rescat i que fins i tot un dia li va demanar si el podia acompanyar a la zona de l'Hospitalet per intentar un cobrament. “No hi vam anar, però aquell cop jo també vaig pensar «tant de bo pogués mirar de fer quelcom perquè li atrapessin».” Afirma que la resta d'homes que van ser jutjats els va conèixer al banc dels acusats. Diu que mai havia vist Joan Casals ni Xavier Bassa ni hi havia parlat, i que tampoc havia conegut mai Pep Zambrano (mort el 1998) i Josep Lluís Paz Pato, a qui sí que després va conèixer a la presó. I tampoc ara ha tornat a contactar amb ells. “He sabut que a Pato li van oferir fer un viatge i que va acabar a la presó a Itàlia”, admet. Informació que, de fet, ha estat publicada. Però guarda una sorpresa: “L'únic que a vegades veig és un que em va recomanar a mi a Ullastre per a la feina de carceller. Té mal aspecte i ha envellit. Deu ser la mala consciència.” Un implicat mai descobert? Iñaki no revela més sobre el personatge. Demana si ja són dos quarts de dues. I dona el vermut i la conversa per acabats. S'acomiada cordialment.“He d'anar a dinar amb els meus pares.”