Absolts uns condemnats per maltractaments a un nen a Girona i a les Planes

La secció tercera de l’Audiència de Girona ha tombat una sentència del jutjat penal número 1, que el 21 d’abril va condemnar una parella hondurenya per maltractaments a un fill menor d’edat d’ella. Una jutgessa havia imposat tant a la mare del nen com al seu company sentimental 21 mesos de presó per un delicte de violència física i psicològica habitual en l’àmbit familiar i la prohibició d’aproximar-se al menor a menys de 300 metres. La pena que es va establir a l’home va acabar sent més elevada, ja que pel mateix cas també va ser condemnat a 9 mesos de presó per un delicte de lesions en l’àmbit de la violència domèstica. La criatura, que suposament havia estat víctima d’aquests episodis, va néixer a Hondures. Quan tenia 3 anys, la seva mare va marxar a Madrid per intentar trobar un futur millor i el seu fill es va quedar al país d’origen amb l’àvia. Cinc anys més tard, el menor i l’àvia es van traslladar a l’Estat espanyol. I el 2012, la mare, el nen, un nou fill de la dona i el seu company es van instal·lar en un pis compartit a Girona i, amb posterioritat, van residir també a les Planes d’Hostoles.

Durant la instrucció del cas, el menor havia mantingut que havia estat objecte de maltractaments quan havia conviscut a les comarques gironines amb la seva mare i qui aleshores era el xicot de la dona –actualment no són parella. En el judici, en canvi, va canviar radicalment la versió i ho va desmentir. Tot i això, la parella va acabar condemnada i els seus advocats, Carles Maymí i Marc Ordás, van recórrer la sentència a l’Audiència per aconseguir l’absolució dels seus representats (la fiscalia havia demanat 10 anys de presó per a la mare i el padrastre del nen).

L’Audiència ha estimat els recursos i ha donat la raó als lletrats de la defensa dels acusats. En la sentència de la secció 3a es posa de manifest que gairebé tots els testimonis que durant el judici van assegurar que el menor havia sofert mals tractes no havien presenciat cap d’aquestes situacions, sinó que en tenien coneixement perquè algú els ho havia explicat. Tan sols una dona que va compartir domicili amb la parella va afirmar que va veure un cop el nen lligat de mans i peus, si bé la família li va dir que jugaven.

L’Audiència indica que, durant la vista oral, el menor va negar “de forma absoluta” que hagués patit maltractaments per part de l’home i que la seva mare hagués consentit la greu situació. El processat també va desmentir en el judici que hagués pegat a la criatura, que l’hagués lligada al llit o que, fins i tot, l’hagués cremada amb cigarretes. La jutgessa del penal va condemnar tot i així la parella, al·legant que el nen ho va negar tot perquè “ara està en una situació còmoda i apartada de les seves vivències, que clarament no vol rememorar”.

L’Audiència no comparteix aquesta opinió. “Això no impedeix quasi mai que les víctimes d’un delicte relatin en la vista el que els va succeir. Tot i la lògica tensió emocional, solen tenir un explicable desig que els responsables paguin pel que els van fer i el judici suposa per a ells el capítol final d’un episodi de la seva vida que estan molt interessats a clausurar”, rebat l’Audiència. S’hi afegeix, a més, que no es va apreciar que el menor es trobés sotmès a pressió o sota amenaça per modificar la seva declaració anterior.