Tria de sospitosos

Jordi Magentí Gamell, el veí d’Anglès convicte de l’assassinat de la seva primera dona, circulava a cavall del Land Rover blanc del seu oncle carregat de llenya pel camí que baixa de Lloret Salvatge, cap a la carretera que va del Pasteral a Susqueda, quan es va trobar un home que li va donar l’alto i li va etzibar: “Noi, tu vas sovint al pantà a pescar?” I en Magentí, sense recances, li admet que sí, que sempre hi va. I l’home que li aconsella: “Doncs val més que et presentis als Mossos, perquè t’estan buscant per allò d’aquells nois.” I la resposta de Magentí: “No entenc pas per què no m’han dit res si vaig veure que em gravaven des de l’helicòpter mentre pescava. Si tu hi parles, els dius que em poden venir a trobar a casa, al carrer Nou 1 d’Anglès.”

Aquesta conversa la va mantenir l’home que ara està empresonat pel doble crim de Susqueda amb en Tomeu, l’habitant d’una barraca al barranc de la Font del Borni, que ja havia passat pel tràmit de ser interrogat en diferents ocasions i que sabia que els Mossos buscaven intensament l’home que pujava a Susqueda amb un Land Rover blanc que les càmeres havien enregistrat de forma difuminada les hores abans i després de l’assassinat de Marc i Paula. Al carrer Nou 1 d’Anglès, el 26 de febrer, els Mossos van arrestar Jordi Magentí, convertit, en paraules del cap d’investigació dels Mossos, l’intendent Antoni Rodríguez, en l’autor indubtable del doble assassinat de Marc Hernández i Paula Mas al pantà de Susqueda. Magentí, que ara per ara es declara innocent, és “el sospitós”, però després que els Mossos hagin garbellat i anat destriant els diferents candidats a possibles criminals entre la gent que ronda pel pantà. Ho va ser el mateix habitant de la Font del Borni que va localitzar Magentí in itinere pel camí de Susqueda. Tomeu, tot i que viu en lloc privilegiat per observar el pantà, el 24 d’agost no va veure la parella que anava a fer caiac ni tampoc va sentir els trets que van ressonar prop del seu habitatge. Perquè ell, que cada dia fa llargues caminades, a l’hora dels trets era prop de la paret de la presa i des d’allà, segons van comprovar els Mossos, els trets no se sentien. Sí que els van sentir una parella de senderistes barcelonins que feien una ruta de muntanya. I també els van sentir l’amo de la masia del Llomar, Olivier Max, i un seu amic des de diferents punts de la finca. Els habitants del Llomar, tot i ser els que van aportar les millors pistes per acotar l’escenari del crim, van estar també entre els primers investigats. Eren, com Tomeu i l’home del Land Rover, als entorns de l’escena del crim. Olivier Max va explicar que havia sentit tres trets, un xiscle i un quart tret un dia a mig matí. Però aquell dia, després de deixar la seva camioneta en un taller d’Olot, Olivier marxava cap a Bèlgica. I no va ser fins a la tornada, en saber que buscaven una parella desapareguda al pantà, que va explicar que havia sentit trets des de l’entorn de la casa i que el seu amic també els havia sentit en un punt més enllà de la vora del pantà. Però els testimonis també van ser sospitosos. Els Mossos treballaven amb la premissa que qualsevol que es mogués arran del pantà podia ser sospitós d’un cas sense mòbil ni causa aparent. Quan Olivier va tornar, els Mossos ja havien trobat el cotxe de les víctimes enfonsat al pantà a la platgeta de les Palomeres, una raconada on només s’hi arriba a través de la pista, de mal transitar, que passa pel costat de les runes del Llomar. Com que a la casa hi havia una retroexcavadora (Max vol rehabilitar la masia) els Mossos van comprovar que no haguessin enterrat les víctimes. I per acabar-ho d’adobar, els Mossos van descobrir sang en una barca de l’amo del Llomar. Era sang de les víctimes? Va ser la pregunta que es van fer els Mossos, que llavors encara no havien localitzat els cossos. No ho era. La sang l’havia deixat un company d’Olivier que es va tallar mentre treballava traient una bomba del pantà. Però els Mossos van comissar les dues barques d’Olivier i se les van endur a analitzar al complex Egara de Sabadell i encara no les han tornat. I fins abans de la detenció de Magentí encara mantenien vigent una ordre de cerca policial d’un home francès i la seva dona sud-coreana que durant l’agost havien viscut al campament del Llomar. Els Mossos van considerar sospitosa la marxa tot i que ells van dir que abandonaven Susqueda perquè, en vista del crim, s’havia convertit en un hàbitat poc segur per a ells, ja que tenien fills petits.

Ara els habitants del pantà ja no són sospitosos, les sospites només van enfocades cap a Magentí, també un home del pantà que, tot i no viure-hi, hi anava a pescar, caçar bolets, fer llenya... Després de l’empresonament de Magentí, els Mossos encara rastregen Susqueda per terra, aigua i aire. Acompanyats de geòlegs han tornat a agafar mostres de terra i pedres (ja ho havien fet després del crim) per mirar si poden concretar de quin lloc provenien les pedres que feien de llast a la motxilla del noi o les que van posar al caiac estripat per fer-lo enfonsar. Un helicòpter dotat de sensors i visors especials ha sobrevolat la zona per si es pot detectar l’arma del crim i els submarinistes han rastrejat el fons amb estris especials i també han fet anar els detectors de metalls. L’objectiu: trobar l’arma que va segar la vida a Marc i Paula, que per les anàlisis científiques es podria correspondre amb una 9mm. Tot i que inicialment es pensava que el noi també podia haver estat atacat amb algun objecte punxant, les anàlisis confirmen que totes les ferides corresponien a trets, algunes tapades pel procés de saponificació del cos a l’aigua. El noi tenia quatre forats de bala, tot i que es va determinar que corresponien a tres trets, ja un dels projectils primer li va travessar la mà (que deuria posar com a defensa) i després l’abdomen. La noia tenia un únic tret d’entrada per la templa dreta i sortida per l’esquerra. Les dades quadren amb la seqüència descrita per Olivier. Tres trets, que van posar fi primer a la vida de Marc, un crit, el de Paula, i el quart tret, el que la va matar a ella. El perquè continua essent la gran incògnita.