La complicitat dels silencis
A posteriori Els serveis d’intel·ligència no havien rebut cap informació d’alerta de Ripoll abans dels atemptats, però després de la matança molta gent ha explicat detalls que evidenciaven el risc
No s’ho devia haver imaginat mai un home que en vida va donar el seu cos a la ciència que el seu cadàver serviria per a experiments de la lluita antiterrorista i que li inseririen una bomba a l’abdomen amb la intenció de fer-la explotar. Va ser una de les accions de prevenció antiterrorista que es van fer a Catalunya per comprovar si, com es temia, alguns terroristes esquivaven els controls dels arcs d’aeroports i espais públics amb la bomba inserida amb cirurgia dins del seu cos. La sospita que alguns terroristes suïcides duien la bomba introduïda ja es tenia des del 2009, quan es va veure com havia quedat fraccionat el cadàver del suïcida Abdullah Hassan Talea, que es va fer explotar per intentar assassinar el viceministre d’Interior de l’Aràbia Saudita. Arran d’una comunicació de l’Europol, la policia catalana va voler saber si podia ser que se les hagués d’heure amb un terrorista d’aquesta mena. Els Tedax dels Mossos, amb l’ajut de metges, forenses, antropòlegs, van muntar una bomba i la van inserir a la panxa del cos del donant, que va ser sotmès a una sessió de radiografies en un centre mèdic, i després es va comprovar que el cadàver bomba passava pels sensors sense que detectessin els explosius. L’estudi també preveia fer explotar el cos (en alguna zona boscosa apartada) amb el dispositiu d’un telèfon mòbil per comprovar si la fragmentació corresponia a la d’alguns terroristes suïcides i era diferent dels casos en què el terrorista duia els explosius en un cinturó, a l’exterior el cos. Aquesta darrera prova no es va realitzar per motius de seguretat i l’explosiu es va tornar a extreure del cadàver, que va tornar a la piscina de formol d’on provenia. Aquest singular estudi demostra fins a quin punt els sectors encarregats de la lluita antiterrorista treballaven en la prevenció i amb quin zel, dedicació i fins i tot risc, per evitar atemptats. Però ningú va ser capaç de veure venir que una colla de joves, criats a Ripoll, formats per parelles de germans, amb una organització i un ensinistrament excepcionals, causessin una massacre terrorista. Un any després les preguntes clau són: què i qui va fallar?, es podia haver vist a venir? Hem après la lliçó per a més endavant.
Situem-nos a Ripoll. Els serveis d’informació policial, els espies contra el terrorisme, no van rebre ni un sol missatge d’alerta, de perill o d’indicis de radicalització, provinent de Ripoll. Ni dels serveis socials ni de l’Ajuntament, ni de la policia local ni dels Mossos locals, que tenen una unitat de relacions amb les comunitats, ni de la comunitat musulmana, ni de les famílies dels terroristes, ni dels veïns... Ningú va alertar d’indicadors sospitosos que, pel que van declarar a posteriori, sí que havien detectat. La policia local va admetre en la junta de seguretat posterior als atemptats que la colla de terroristes havien experimentat un canvi en els seus costums; els familiars dels terroristes admeten que van deixar de beure i drogar-se i anar amb noies i van començar a anar a la mesquita. El pare de Younes Abouyaakoub afirma que havia sentit a l’imam cridar al gihad des dels altaveus de la mesquita; els serveis d’informació asseguren que avui en dia és impensable que cap líder faci això en cap dels 271 oratoris existents a Catalunya sense que ho detectin els serveis d’espionatge. Veïns de Ripoll van sortir als mitjans a dir que havien vist l’acumulació anormal de bombones de butà al replà del pis on es reunien amb l’imam. L’empresa de Gombrèn que va tenir contractat Younes i el va acomiadar explica ara que a ell li havien habilitat un espai per resar. I també ara s’ha sabut que va entrar a saquejar-la, igual que va fer Yousef Aalla al restaurant on havia treballat. Se sabia, doncs, que també robaven. Però cap alerta prèvia de cap sector va arribar a cap servei d’informació policial. Va imperar el silenci. En canvi, un cop perpetrats els atacs, només els serveis d’informació dels Mossos van rebre 1.600 comunicats de col·laboració l’agost del 2017, quan el més normal és que en tinguin uns 200 al mes.
Els experts admeten que va fallar tota la cadena policial, però també reconeixen que són uns errors de molt bon veure un cop consumats els fets però de mal veure abans. “És com la travessa, el dilluns tothom l’encerta”, explica amb un exemple un membre de la lluita antiterrorista. Però, apresa la lliçó, aposten per esmenar l’error i trencar el silenci còmplice que va encobrir els terroristes de Ripoll, implicar tota la societat per intentar detectar aquests signes de radicalització, partint de la base que el terrorisme pateix un procés de mutació i que ja no és vàlida la radiografia del terrorista com un home amb gel·laba i barba llarga. Hi ha canals, recorden, per comunicar anònimament actituds sospitoses. I formació i ensinistrament als policies.
Els actors de la lluita antiterrorista entonen en part el mea culpa particular admetent que centraven grans esforços a controlar punts que consideraven de gran risc, com ara Salt, Olot, Figueres..., i que potser no van prestar prou atenció a Ripoll, i mai van pensar que allà s’hi podia gestar la planificació d’un atemptat d’aquest calibre. Hi havia instaurada la idea que les comarques de muntanya, més fredes i mal comunicades, no eren territori idoni per als gihadistes. “Ens equivocàvem. Mai s’han d’escatimar mitjans”, admeten.
El que no admeten és que deixessin campar amb llibertat l’imam de Ripoll i menys, com s’ha insinuat, que el tinguessin d’aliat. Recorden que Abdelbaki Es Satty va estar molt poc temps com a imam de Ripoll, menys d’un any. Durant aquest període, agents de la Policía Nacional el van anar a veure dintre de les rondes habituals que fan a totes les mesquites per entrevistar-se amb els seus caps espirituals. En la següent visita a Ripoll, Es Satty, llogat per la comunitat musulmana, ja no hi era. Però, a més, la policia indica que van fer totes les gestions per a l’expulsió d’Es Satty, amb antecedents per tràfic de drogues, quan va haver complert la condemna. Però l’expulsió al seu país, el Marroc, es va frustrar per ordre judicial. “I què fem, culpem el jutge també?”, ironitzen fonts de la Policía Nacional, que remarquen que la resolució, com no pot ser d’una altra manera, s’ajustava a dret.
I en relació amb Es Satty, els Mossos neguen cap conspiració de les forces estatals per amagar-los els seus antecedents. “Sabíem des del primer moment que tenia antecedents per droga. Uns antecedents que no tenien cap transcendència per a la causa de terrorisme”, reblen fonts dels Mossos, que troben “normal” que serveis secrets i policies el visitessin a la presó. “Totes les policies treballem amb confidents”, remarquen.
Material a l’abast
Els futurs terroristes també van aconseguir acumular el material per fabricar grans quantitats d’explosius i llogar les furgonetes dels atropellaments criminals sense que les empreses on van acudir aixequessin les sospites. A la vista de l’atropellament amb camió a Niça, havien d’haver alertat, els responsables de l’empresa de Santa Perpètua, que uns nois de Ripoll molt joves pretenien llogar un camió de 3.500 tones per al qual no tenien carnet i que després van acabar llogant les furgonetes més grans que tenien? La policia no els culpa. Un altre cop esgrimeixen la metàfora de la travessa del dilluns. I tampoc van trobar traves els terroristes per comprar, en comerços diferents, des de Vic fins a Vinaròs, els litres i litres d’acetona i aigua oxigenada que van utilitzar per fabricar l’explosiu. Són productes legals, però combinats són letals. Ningú els va posar traves per vendre’ls-en, encara que els compressin a dojo.
A posteriori, el 8 de novembre del 2017 es va aprovar la llei estatal que regula les transaccions de precursors d’explosius i obliga els particulars que els adquireixen a tenir llicència i els comerciants a portar un registre del material venut i les dades dels compradors i els obliga a donar part de les transaccions “sospitoses”. Normes que no existien quan els terroristes es van proveir dels precursors amb què posteriorment van omplir els tubs de metall que havien tret de la metal·lúrgia de Campdevànol on treballava Mohamed Hichamy, un operari amb “una perícia excepcional”, recorden els investigadors. L’empresa tampoc va donar senyals d’alarma, tot i que també veien la seva transformació religiosa.
El fum de Satanàs
La investigació sí que va errar (és fàcil veure-ho a posteriori) en atribuir, en un primer moment, al gas butà i, en segona instància, a la manipulació de material per fabricar droga, l’explosió, el 16 d’agost a la nit, del xalet d’Alcanar en què van morir dos dels membres de la cèl·lula que en realitat manipulaven l’explosiu anomenat mare de Satanàs, molt inestable, tal com va quedar demostrat. Veus crítiques diuen que va ser un error no enviar des del primer moment els Tedax dels Mossos, que hi van anar amb la claror del dia. Asseguren que els experts en explosius podien haver distingit pel tipus de fum que es tractava d’explosius. Però no va ser fins a la segona explosió, el 17 a la tarda, que va causar ferides greus a mossos, bombers i operaris que desenrunaven, que es va veure clar que la casa era un polvorí. Si ho haguessin sabut abans potser els investigadors s’haurien afanyat a interrogar el supervivent per arrencar-li dades sobre la resta de la cèl·lula. Però és una incògnita saber si això hauria impedit que la resta de nois haguessin tingut temps per llogar les furgonetes, comprar ganivets i destrals, per perpetrar els atemptats de Barcelona i Cambrils, que van idear sobre la marxa com a alternativa en veure frustrada la intenció de fer explotar la Sagrada Família.
Els blocs de formigó i l’operació Capsa a Barcelona
S’ha presentat també com un error, en aquest cas de l’Ajuntament de Barcelona, que s’hagués prioritzat l’estètica de la ciutat per no posar blocs de formigó a la Rambla, escenari de l’atropellament mortal, i en altres punts de gran afluència de vianants, tot i que una instrucció del Ministeri de l’Interior ho recomanava arran de les matances amb vehicles pesants a Niça i Berlín. Hauria trobat Younes un altre viarany per matar?
Ningú discuteix la perfecta i ràpida execució de l’operació Capsa, de tancament de la ciutat, que van fer els Mossos a Barcelona després de la massacre per evitar la fugida del terrorista. Però, així i tot, Younes, que va abandonar la furgoneta assassina a la Rambla, va aconseguir sortir de la ciutat, assassinant un conductor i robant-li el cotxe. Ningú ha qüestionat tampoc que els Mossos optessin per abatre Younes quan se’ls va encarar amenaçant entre les vinyes al Penedès ni els altres cinc terroristes abatuts a trets al passeig Marítim de Cambrils. L’única opció era “neutralitzar-los”, afirmen fonts dels Mossos. La investigació, però, haurà perdut la possibilitat d’avaluar psicològicament els terroristes per buscar el perquè de la seva conversió en terroristes. El gran repte ara, al cap d’un any: descobrir quin factor o desequilibri personal o social va transformar en terroristes uns nois que gaudien d’una vida occidental planera.