“ Nosaltres investigàvem perquè trobessin Feliu”

Ignasi: No, no. Jo tenia 23 anys i, tot i que havia acabat la carrera de dret, el que m’apassionava era el periodisme. Treballava al Diari de Terrassa, i un dia que tenia guàrdia al jutjat a Barcelona vaig dir al meu pare que me n’anava a jugar a rugbi i que, si sonava el telèfon, millor que no l’agafés. El telèfon va sonar, i el meu pare, que també era advocat, evidentment el va agafar, i el missatge que em va donar va ser que ja podia anar a la Guàrdia Civil, que tenia un detingut per detenció il·legal i assassinat. No m’ho podia creure. Vaig anar a les dependències policials i em vaig trobar amb Joan Casals, un home que m’explicava que li deien que havia segrestat i matat una farmacèutica i que se’m va agenollar i em va jurar que no havia fet res. Jo li vaig dir: “Si has estat tu, val més que et busquis un advocat. Et farà falta.” El meu pare em va dir que era el cas de la meva vida, que l’agafés, i uns dies més tard en Joan ens va designar particularment.

Doncs perquè jo també era periodista i vaig fer servir la lògica dels periodistes. El dia que vaig anar a assistir Casals, allà només hi era ell. La Guàrdia Civil no aportava la troballa de cap cadàver. Perquè, si l’acusaven d’assassinat, on era el mort? Tampoc no s’havia fet cap comunicat, ni els mitjans en sabien res... Jo mateix, com que aleshores col·laborava a TV3, vaig fer una trucada als companys. I quan en Joan va ser traslladat als jutjats, llavors sí que hi havia tots els mitjans, i es va crear una confusió, perquè la gent es pensava que jo era periodista, que ho era, però allà era l’advocat.

Coral: Ho vam acabar de ratificar quan vam veure l’actitud de Conxita Feliu, la cosina de la Maria Àngels, gerent de l’hotel on s’estava la dona de Casals. Conxita Feliu es va plantar davant de la Guàrdia Civil, els va escridassar i els va dir que estaven cometent una gran injustícia. Però, a part, és que l’acusació no s’aguantava per enlloc. Tot venia de la denúncia del delator, Evangelista, que el primer cop que va anar a explicar que Casals li havia dit que volia segrestar algú, no sabia ni que la potencial segrestada fos farmacèutica. I Casals no coneixia de res Maria Àngels Feliu. Ni era a Olot el dia del segrest.

Coral: Va ser duríssim. A Olot estàvem repudiats. El procurador que ens va tocar va renunciar al càrrec, perquè, per amistat a la família Feliu, va dir, no podia representar Casals i Bassa. Ens va tocar venir a fer les còpies des de Barcelona. Però, finalment, es va disculpar en veure l’error comès amb Casals. Vam tenir sort que nosaltres, que no havíem de dirigir un despatx amb molts casos, ens hi vam poder dedicar plenament. Nosaltres ens vam poder permetre el luxe de posar-hi hores; si no, potser s’ho mengen. Havíem de fer d’investigadors, buscar testimonis... I contrarestar les maniobres que feien per inculpar Casals, encara que fos amb males arts. Com quan es van endur unes burilles del pis de Casals que casualment van aparèixer en un cotxe que Casals tenia a la venda, que resulta que havia estat ben aspirat. Havíem de treballar sense treva. Nosaltres no només defensàvem Casals, nosaltres érem els que treballàvem perquè trobessin la Maria Àngels. Ignasi: I, a part, també es va fer campanya per denigrar-nos com a defensors. Amb estratègies extremes, com ara quan un diari va publicar que “l’advocat de la defensa del sospitós del segrest” anava a Amor a primera vista. I van treure unes imatges meves de feia molt de temps al programa. Això no calia.

Ignasi: Jo tornava de gresca en una discoteca i a les cinc de la matinada em va trucar un periodista d’Olot. Coral: A mi també em van trucar, potser més tard, i em van dir que l’havien deixat en una gasolinera. I vaig recordar que, abans, algú m’havia dit que potser un dia la segrestada apareixeria en una gasolinera. I va ser. Llavors vàrem anar a Olot, a casa de la Maria Àngels, a donar-los suport i felicitar-los. I després vam anar a la presó a donar la notícia a en Joan. Es va emocionar i va plorar. El que també recordo molt bé va ser el dia que em van trucar per dir-me que els segrestadors eren policies. Jo vaig reaccionar dient si la Guàrdia Civil ja no sabia què més empescar-se...

Ignasi: Sí. Nosaltres vam intentar ajudar Casals i vam acompanyar-lo amb el projecte del llibre a una editorial important. L’hi editaven, però li posaven com a condició per tenir més vendes que, al final, exposés que el segrest no havia existit. Li vam aconsellar que no acceptés l’oferta perquè tot el que pogués guanyar amb el llibre s’ho hauria de gastar en querelles.