“A Hondures les ‘maras’ van posar una pistola al cap de la meva filla”

Era el 2005, jo vivia a Girona, on regentava l’empresa Totconcrete, de mobles de cuina. Ja tenia dos fills i feia anys que estava divorciat. Una nit, a la Sala de Ball vaig conèixer la Yeni. Va ser un amor a primera vista. Ella no tenia papers i al cap de 15 dies va venir a viure amb mi perquè em va dir que tenia problemes a casa del cosí on s’estava perquè el cosí l’assetjava. Vam fer plans i després de tots els tràmits ens vam casar el 2006, 15 de setembre, dia de la independència d’Hondures.

No. La veia bona, senzilla, que tenia problemes amb el cosí. Quan va tenir papers vam anar a Hondures a conèixer els sogres i vaig convidar tota la família a fer una ruta per tot el país. Vaig veure terrenys, molt barats, i em van explicar que construir era fàcil, sense permisos. Ara veig que m’anaven encarrilant a comprar per beneficiar-se’n. Llavors no ho veia.

Un any després de les vacances vaig anar comprant terres i dues cases. Els sogres trucaven, em deien que hi havia una oportunitat i jo li deia que comprés. Cada mes enviava uns 3.000 euros a Hondures. Però com que hi ha uns límits els enviava per vies diferents: una part jo i les altres a través de la dona, del seu germà i el seu cosí, que vivien a Catalunya. Vaig enviar-hi entre 150.000 i 200.000 euros.

No. Al 2011 ens vam traslladar a Hondures amb la nostra filla, la Rubi, que llavors tenia 8 mesos. Un cop allà, tot es va girar. Em van dir que jo no tenia terres i que els diners no els havia enviat jo, i la Yeni em va demanar la separació. Ella, que va fugir als EUA amb un xicot que ja tenia quan era a Girona, va acabar falsificant un acord de divorci amb la connivència d’un advocat i un notari. Yeni ara està en crida i cerca per aquest delicte. El divorci fals apuntava que el matrimoni no havia comprat propietats i que jo havia de pagar 3.000 lempires mensuals als sogres per cuidar la nena. I els comptes corrents a Hondures anaven només a nom d’ella perquè em van enganyar dient que els estrangers no podien tenir comptes. No tenia res. Vaig demanar ajuda a la meva mare i em va enviar diners. Vaig comprar un bitllet per tornar a Catalunya amb la meva filla. A l’aeroport no van deixar sortir la Rubi. La Yeni no va donar autorització.

Sí. Yeni volia que jo marxés i la nena es quedés perquè hagués de pagar la manutenció als sogres. Vaig començar a lluitar per Rubi i vaig obrir un restaurant a Tegucigalpa i anava força bé. Però als dos mesos em van començar a extorquir les maras. Volien 250 lempires a la setmana (uns 12 euros) i el dia que no vaig pagar van posar una pistola al cap a la meva filla. Vaig acabar tancant. He passat misèria, he dormit a terra...

Sí. Vaig renunciar a les terres i vaig lluitar per la Rubi. Finalment es va fer un judici per retirar-li la pàtria potestat a la mare i es van descobrir totes les malifetes que m’havien fet: la falsificació del divorci, la contractació d’un sicari per segrestar la nena, els suborns al meu primer advocat i a la Carla, la dona amb qui vaig conviure i amb qui vaig tenir una filla, perquè declares que jo abusava de la nena petita... Vaig guanyar el judici i li van retirar la pàtria potestat.

No. No va ser tan fàcil. A mi m’havia atropellat una moto i vaig estar 5 dies en coma. I el motorista em va denunciar a mi i com que tenia un procés obert, llavors era jo que no podia sortir del país. El vaig haver de pagar perquè retirés els càrrecs...

Sí. Gent que va patrocinar el llibre a partir de periodistes que van començar a difondre la història, el govern espanyol em va pagar el viatge de tornada a mi i la filla. Fa dos mesos que som aquí. Hauré de tornar els diners a terminis però soc aquí. L’Ajuntament del Masnou, els amos d’El Timonel, i la meva exdona, la primera, i els fills. Encara confio en la gent.