“La tècnica de la defensa personal és molt diferent de la policial”

Als anys 1962-63 jo estava preparant les oposicions per a inspector del Cuerpo Superior de Policía i va coincidir que al gimnàs de Madrid on anava jo, el Juventud, molt conegut, s’hi entrenaven grans boxejadors, com ara Legrá, Galiana, Folledo. Vaig participar en 18 combats amateurs, i el 1964 ja vaig entrar a la policia.

No. No era cap mèrit. La primera destinació va ser la Jonquera, però no m’agradava; la vida hi era molt cara, i al cap de pocs mesos vaig anar a Rosal de la Frontera, a Huelva. Allà va resultar que un inspector en cap de la plantilla era oncle carnal de Pedro Carrasco. Nosaltres anàvem a pegar-nos amb els portuguesos, en Carrasco ens va veure i ens va començar a entrenar, i fins i tot em va regalar uns guants que vaig conservar fins fa poc. Allà vaig començar a practicar el karate, en un moment en què era prohibit perquè es considerava violent. El meu primer professor va ser un enginyer dels Estats Units que treballava al polígon de Huelva. Després em van destinar a Las Palmas, i allà vaig conèixer un gran mestre del karate que precisament és de Lloret, Antonio Oliva Seba. I dic mestre, que en aquest món no és el mateix que professor. El professor t’ensenya. El mestre d’adoctrina i t’inculca valors.

Més o menys. El meu gran impuls com a karateka va ser l’any 1980 a Alcalá de Henares, quan amb el professor Lorenzo Granell obtinc el cinturó negre i començo les competicions de forma seriosa, i venen els títols. Per exemple, el 1982, amb l’equip de la Policía som campions d’Espanya. El 1994, el cap superior em diu, en to burleta, que m’envia a una destinació que no m’agradarà però que si aguanto després en tindré una de millor. I m’envia altre cop a la Jonquera! Però aquesta vegada m’hi vaig trobar molt bé i em vaig introduir en el món de l’esport. I al cap de pocs mesos vaig ocupar la plaça de comissari provincial.

Sí, em va tocar el traspàs. Jo estava a la Policía; el tinent coronel Hilario Pérez Hervada, a la Guàrdia Civil, i Xavier Creus, a qui sempre he admirat, als Mossos. Ens van citar a tots a Barcelona Juan Alberto Belloch i Margarita Robles, i després de molt parlamentar van acordar que fóssim els professionals que ho féssim com millor veiéssim. Se’ns va acudir muntar la sala de coordinació, s’hi van posar les persones idònies i va funcionar d’allò més bé.

Quan es va canviar el reglament, l’autoritat governativa podia delegar en un aficionat de reconegut prestigi, i jo sempre anava als toros i vaig presidir fins a l’última cursa de toros. Quan era a Alcalá de Henares i Madrid anava a totes, i vaig veure torejar Enrique Ponce, El Cordobés, El Juli...

Jo no els hauria abolit, és clar. Però s’han de respectar els sentiments de tothom. Si bé és cert que no es va tenir en compte una minoria, i que les minories també mereixen respecte. Hi havia gent que no venien a toros a Girona perquè no els veiessin, però anaven a Ceret. El que em va fer pena és que no conservessin almenys part de la façana de la plaça, perquè era monument històric artístic.

Algun capeig amb El Cordobés fill, a Sevilla, el 1996. Però tot i que eren vedells, impressionen quan els veus davant. No és el mateix que mirar des de dalt!

La defensa personal és molt diferent de la professional. En l’aspecte personal m’ha servit molt. Són molts els beneficis de l’esport fet amb regularitat i el contacte amb la gent jove; tenen efectes semblants a una poció de l’eterna joventut. Jo em bato amb els joves, i amb bon resultat.

Els cinc anys que vaig estar al País Basc, entre 1975 i 1980, eren els anys més sagnants i l’amenaça era genèrica al bloc on vivíem tots els policies. El meu primer servei va ser d’escorta del governador civil, i diversos companys van caure víctimes d’atemptat.