“Si ara tornés a ser jutgessa actuaria diferent i seria més benèvola”

És ben anecdòtic. El meu pare i els meus germans eren metges però jo no volia estudiar medicina de cap manera perquè tenia pànic a la sang. Però paradoxes de la vida, quan vaig fer la carrera de dret i vaig haver de veure una autòpsia vaig tenir clar que volia ser penalista. La sang ja no m’espantava. Ja als 14 anys tenia clar que volia ser jutgessa, tenia aquella idea al cap de treballar en defensa de la justícia, amb la premissa que mai hi ha només blancs o negres, sinó grisos i matisos.

No. Jo vaig fer la carrera de dret a l’Abat Oliva i amb bones notes i bon currículum. Però primer vaig tenir por; jo sabia que era una nena de casa bona que havia viscut molt protegida en una bombolla i no tenia prou pràctica, vaig dubtar i vaig tenir por d’emportar-me a casa els problemes que veiés passar pel jutjat i vaig ser opositora a notaria durant 8 anys. Vaig tenir un accident de cotxe i vaig estar un mes al llit. I després d’això me’n vaig anar a fer la volta al món amb la meva tia durant quatre mesos. Quan vaig tornar, ho vaig veure tot més clar, vaig fer classes de dret, cosa que m’encanta perquè em puc envoltar de gent jove, i va arribar un moment que em vaig sentir a punt per fer de jutgessa. Ara continuo la tasca docent i sóc preparadora d’oposicions a l’acadèmia Adams.

Per la gran oportunitat que em va donar el president de l’Audiència, Fernando Lacaba, per poder entrar com a jutgessa substituta. Vaig passar pels jutjats de Figueres, Olot i Girona. Allò va ser un autèntic màster. Vaig aprendre moltíssim. Recordo molt l’ensenyança que em va inculcar la fiscal en cap de Figueres María Luisa García de Eulate. “Davant d’un problema, no és temps de plorar, és hora de lluitar”, em deia.

Un dels problemes de fer de jutgessa és la solitud dels jutges. Sobretot als penals, on jo vaig estar, estàs sol, i a l’hora de dictar sentència ningú et pot ajudar. Per això quan vaig muntar el despatx d’advocat ho vaig fer sense portes de separació amb els companys, perquè així podem comentar i discutir els temes. El millor de la feina de jutge és que no reps contínuament trucades, en canvi fent d’advocada penalista no vius, és un no parar. Però l’avantatge de l’advocat és que si tens més feina contractes més gent que t’ajudi, i també vol dir que ingresses més. Els jutges, per més feina que tinguin, cobren el mateix. Estan molt mal pagats. La gent potser es pensa que els jutges només treballen de matins, i no és cert; s’emporten la feina a casa. Jo, quan feia de jutgessa anava a dormir cada dia a les dues de la matinada, i no et gratifica. El que guanyes com a jutge, fent d’advocat amb dos clients ja fas.

Et dóna una visió diferent. Com a advocada tens contacte amb la gent, que com a jutge no tens. Si tornés a fer de jutgessa canviaria la meva manera d’actuar, sobretot en les executòries, ara seria més benèvola.

El cas d’un fals dentista que va fer grans estralls a les dents de la gent, i tots aquells de causes secretes d’investigació de prostíbuls que vaig dur a Figueres.

M’agrada molt la defensa. L’acusació només m’agrada en aquells casos d’abusos a menors. En aquesta mena de casos sí que em costaria fer la defensa. No tinc recança si he de defensar un acusat d’atracament, però un acusat d’abusos a nens ja és una altra cosa...

No. Això, per ara, no m’ha passat mai. I si passés hauria de renunciar a la defensa.

Hi ha poques penalistes dones, per alguna raó el penal és molt d’homes. A mi els clients m’accepten molt bé. Per exemple, tinc molts clients marroquins que estan satisfets de tenir d’advocada una dona, i rossa. On algun cop he notat un xic de rebuig és entre les dones dels gitanos que he defensat. Han fet algun comentari...

Mai. Cap entrebanc. Ni en l’estament ni amb els companys.

Jo soc molt lluitadora. Sempre depèn del cas i la situació, però jo soc partidària de conformar-me poc. Si veus l’oportunitat has de lluitar. Jo lluito i em solen donar la raó.