SOS per trobar els germans Orrit, desapareguts el 1988

Clam de la família Orrit Pires per trobar notícies del parador dels germans Isidre i Dolors, desapareguts avui fa exactament 33 anys, quan el nen tenia 5 anys i la noia, 17. Les circumstàncies de la desaparició no poden ser més estranyes, ja estaven ingressats a l’hospital pediàtric Sant Joan de Déu de Manresa. Cap explicació dels metges ni de la direcció del centre. La família ha lluitat durant aquests 33 anys perquè la justícia els aclareixi què va passar amb els dos germans però els jutjats cada vegada els van tancant la porta, fins i tot ara que ha aparegut un testimoni clau que era a l’hospital el dia de la desaparició. L’argument: el cas està prescrit. L’advocada de la família, Iciar Iriondo, no descarta presentar el cas a Estrasburg, el Tribunal de Drets Humans, l’última possibilitat en l’àmbit judicial. Però, al marge de l’administració de justícia, Maria Carme Orrit, la germana dels desapareguts que ara encapçala les gestions de recerca, implora la solidaritat i l’ajuda humanitària. Confia que si els mitjans sacsegen el cas potser algú que tingui informació l’aportarà. Amb la finalitat de donar a conèixer el cas, avui a les sis de la tarda s’ha convocat una concentració pacífica davant de l’ajuntament de Súria, la població on ara resideix Maria Carme.

Va ser precisament l’emissió d’un reportatge del seu cas en el programa Viva la vida, de Tele 5, que va fer aparèixer un testimoni, a qui la família dona total credibilitat, que va aportar una informació molt rellevant. “Jo he parlat amb ell, ens hem mirat als ulls i me’l crec. Dona detalls que només podia saber algú que hagués estat a l’hospital”, remarca Maria Carme Orrit. Aquest testimoni, que ara és un home de 46 anys, tenia 13 anys aquella nit en què van desaparèixer l’Isidre i la Dolors. L’Isidre, de 5 anys, estava ingressat perquè li havien sortit unes tatxes a la boca arran d’una reacció al·lèrgica a la penicil·lina que prenia per unes angines. La Dolors, de 17 anys, li feia companyia. El testimoni, de 13 anys, també feia companyia a l’hospital a un germà més petit ingressat. Segons el seu relat, va sortir de l’habitació del germà per anar a la sala de fumadors i va sentir crits i plors. Va anar a mirar i va veure que un metge feia deixar les ulleres de la Dolors damunt d’una tauleta, la feia pujar a una cadira de rodes i li posava el seu germà a la falda. Els va posar una injecció i va baixar cap a una sala del soterrani. Allà, l’adolescent, segons el seu relat, va veure diversos cossos damunt de lliteres tapats amb llençols verds. Als dos nens, també els van posar en dues lliteres i els van tapar amb llençols, blancs en el seu cas. El testimoni recorda que al soterrani hi havia una cortina de les de piscina, cosa que lliga amb el fet que en aquell temps a l’hospital hi havia una piscina per fer els banys als malats de tuberculosi. El nen afirma que l’home de la bata blanca que va traginar els nens duia una eina de tall a la mà quan es va girar i el va veure. Ell, espantat, va pujar amb l’ascensor i va tornar cap a dalt però no va anar a l’habitació del seu germà, sinó que va córrer cap a casa seva a trobar la seva mare. Li va explicar el que havia vist però van decidir que era millor callar. Tenia por. Ara, que té fills, s’ha decidit a explicar-ho. Ha parlat amb la família dels desapareguts i fins i tot ha identificat a través de fotografia el metge que aquella nit es va endur els germans. La família Orrit ara té el nom d’aquest metge i també el del doctor que tractava l’Isidre. Tots dos continuen actius i treballen en un centre privat.

Per la família Orrit i l’advocada i criminòloga Iciar Iriondo, l’aparició d’aquest nou testimoni reafirma més la responsabilitat, ja de per si indiscutible, de l’hospital. El silenci dels responsables de l’hospital llavors i ara els resulta més que sospitós. Maria Carme Orrit recorda que quan els van anar a demanar explicacions els van dir que ells no en sabien res. El metge de l’Isidre va dir que marxava de viatge a Turquia i que no podia ajornar les seves vacances per una “trapelleria d’una mainada”. La direcció els va dir que allò no era cap presó i la gent podia marxar quan volia. “Però com s’explica, doncs, que ells van avisar la policia quan van veure que els meus germans no hi eren”?, es pregunta Orrit. Va ser la policia que al matí va trucar a la porta de la casa i va preguntar a la mare: “On són els seus fills?” Ella va dir que eren a l’hospital. I llavors la van informar que no hi eren. La família ara es penedeix d’haver deixat ingressar l’Isidre per una afecció que ben bé li podien haver curat a casa. I es pregunta per què els metges el van ingressar.