Misteriosos cadàvers en una excavació a l’Empordà

Massa nous per als arqueòlegs i massa antics per a la investigació criminal. És el que són els dos misteriosos esquelets sense cap, d’home i dona, que van aparèixer durant una excavació arqueològica a l’església de Sant Romà de Sidillà, a Foixà, al Baix Empordà.

La troballa la van fer l’equip d’arqueòlegs dirigits per Gisela Ripoll el dissabte 5 de setembre del 2015, quan ja acabaven la feina. Van descobrir un esquelet a la zona del porxo de l’església i els arqueòlegs, revisant les fotografies que havien pres en excavacions anteriors, sota la mateixa direcció de Ripoll, van concloure que el cadàver estava en un context arqueològic contemporani, en un lloc ple de bardisses, pinassa, sorra, pedres, teules i materials ceràmics contemporanis. Segons els càlculs dels arqueòlegs, haurien dipositat el cos entre el 1986 i el 1998. Aquest primer cadàver el van extreure el mateix dia però després van descobrir-ne un segon i, per les sospites que es tractava de cossos moderns, els arqueòlegs van avisar l’alcalde de Foixà, Josep Oliveras, i els Mossos d’Esquadra de la Bisbal i es va activar el protocol judicial i es va fer un aixecament de cadàver amb presència del metge forense i la policia científica. Els cadàvers van ser traslladats a l’Institut de Medicina Legal de Girona per fer les anàlisis forenses corresponents per determinar si existien indicis de criminalitat i possibilitats d’identificar els cossos. Disposaven ja de les primeres anàlisis que van fer els arqueòlegs in situ, que van permetre apuntar que el primer cadàver, que no tenia ni el crani ni les extremitats, corresponia a un home, de més de 40 anys, i que les patologies, tipus artrosi, detectades a la columna denotaven que havia fet un treball físic continuat. També van establir que es tractava d’una persona dretana. No van trobar al costat lloses funeràries, ni claus d’un possible taüt, i tampoc restes de roba ni estris personals del difunt. No van veure indicis d’esquarterament però no van trobar explicació de com es va desmembrar el cos, per quedar sense cap i extremitats, tenint en compte que la part de la columna i les vèrtebres estava perfectament articulada. Els arqueòlegs van apuntar la possibilitat que el lloc on estava enterrat fos un dipòsit secundari; és a dir, que haguessin traslladat el cadàver d’un altre lloc i quan encara no estava en un estat de descomposició gaire avançat.

El segon cadàver, segons l’estudi arqueològic, corresponia a una dona de més de 40 anys, i en aquest cas l’esquelet, que tampoc tenia crani, conservava els ossos de les cames i part dels dels braços. Però estava totalment desarticulat. Els ossos del tors estaven escampats i es veia que l’havien muntat perquè els coxals estaven intercanviats i on hi havia d’haver el dret i havia l’esquerre i viceversa. Circumstància que va fer deduir que s’havia mogut intencionadament i que el lloc on va ser trobat era una segona sepultura. Als voltants no hi havia restes de fosses ni taüts, però en aquest cas al costat de l’esquelet es van recuperar una desena de denes que podien ser d’un collaret o braçalet de fusta i també van descobrir que una falange i una costella tenien una coloració blau verdosa que es podria correspondre amb el contacte amb una peça de metall, com podria ser una anell. Però no la van trobar. Al terra, sota l’esquelet, van trobar unes tisores metàl·liques.

Però com van anar a parar allà els cadàvers i com havien mort, va quedar com una incògnita. Cosa que tampoc van poder desvelar els especialistes forenses a la taula d’autòpsies. Els metges forenses no van veure indicis de criminalitat, que en aquest cas només s’haurien pogut detectar a través de traumatismes molt clars o possibles impactes a costelles o vèrtebres. I la falta dels cranis i per tant de les dentadures tampoc possibilitava fer un estudi odontològic que hagués pogut aportar dades de cara a una possible identificació. I els forenses, que coincideixen amb els arqueòlegs que els cadàvers venien d’una altra sepultura, van calcular que la mort dels individus s’hauria produït almenys 50 anys abans de la troballa; és a dir, que en cas que es tractés d’una mort criminal seria un cas prescrit judicialment, ja que superaria de molt els 20 anys. Amb aquest informe a la mà, el jutjat de la Bisbal va decretar el sobreseïment de la causa i ja no es va fer cap més investigació. De manera que la justícia s’ha oblidat dels misteriosos esquelets de Sidillà. Qui no els ha oblidat i anhela poder continuar la investigació per intentar identificar aquesta parella és Ot Ordeig, un dels arqueòlegs que participava en l’excavació quan es va fer la troballa. Ordeig creu que s’hauria de fer una anàlisi més exhaustiva dels esquelets, que no van ser sotmesos ni a la prova del carboni 14, que podria precisar la seva antiguitat, ni tampoc es va provar d’extreure’n ADN, que podria aportar una possibilitat d’identificació en cas que es correspongués amb uns desapareguts relativament recents. Ordeig, però, no té a mà els esquelets, que al seu dia van quedar dipositats a l’Institut de Medicina Legal, sense que el jutjat ordenés cap inhumació ni destrucció.