Una tomba a Susqueda

Ana­ven a caçar múrgo­les als vol­tants del pantà de Sus­queda i es van tro­bar una tomba oberta al mig del bosc. Els dos bole­tai­res van sor­tir cames aju­deu-me, sobre­tot quan van sen­tir que bai­xa­ven rocs des de la falda de la mun­ta­nya. Van denun­ciar els fets als Mos­sos i als agents fores­tals, que no van tro­bar ni cadàver ni fos­sers.

El diu­menge dia 1 de març del 2020, la Marta i el seu com­pany, en Sergi, van anar, amb un Suzuky Jimmy que els havien dei­xat, cap a la zona del pantà de Sus­queda a bus­car múrgo­les. Eren conei­xe­dors que temps abans al pantà havien assas­si­nat una pare­lla, però això no fre­nava els expe­ri­men­tats bole­tai­res. Ella es coneix bé la zona i fa anys que sap un lloc molt bo a prop de la riera de Rupit, als bos­cos de La Gre­vo­losa, una casa ara aban­do­nada. Van dei­xar el cotxe en un entrant en una zona força embar­dis­sada on que­dava prou ama­gat. I van con­ti­nuar a peu fins a la casa aban­do­nada. Allà, en una petita espla­nada, van veure que hi havia rode­res de cotxe que sem­bla­ven recents. Des d’allà, l’home va fer una tru­cada per telèfon, men­tre ella ras­tre­java la zona. Va veure una cosa un xic sor­pre­nent: una mena d’escala feta amb pals d’ave­lla­ner amb els bar­rots lli­gats amb pedaços de roba, que sem­bla­ven fets a par­tir d’una samar­reta esquinçada. Feia un parell de metres de llarg i es veia que els talls fets a la fusta eren recents. Ho van tro­bar estrany. Què hi feia, allà, una escala? Qui i per què l’havia fet? Els va sem­blar que sen­tien fressa de brocs i fulla­raca tre­pit­jada. Van témer que algú els passés al davant i els prengués les múrgo­les. Van deci­dir anar per feina, ansi­o­sos de veure si al seu lloc n’hi havia. Esta­ven con­vençuts que ja havien sor­tit. El lloc on es fan les múrgo­les és a l’altre cos­tat de la riera. La van tra­ves­sar, dis­po­sats a emple­nar els cis­tells. Van seguir el ritual de sem­pre i es van sepa­rar: l’un, cap a la dreta; l’altra, cap a l’esquerra. Amb prou fei­nes havia fet cinc metres que la Marta va que­dar petri­fi­cada pel que tenia davant dels ulls. “No m’ho podia creure. «Ho estic veient bé?», em pre­gun­tava a mi mateixa”, explica la Marta. El que tenia al davant era una tomba per­fec­ta­ment cavada, amb unes dimen­si­ons i unes for­mes un xic arro­do­ni­des en un extrem, que, per a ella, no hi havia dubte que anava des­ti­nada a sepul­tar una per­sona. Feia uns dos metres de llarg i més d’un metre de pro­fun­di­tat. La terra de dins encara era humida. L’aca­ba­ven de fer i la terra que havien tret del forat estava ben dis­po­sada a la vora. Sem­blava a punt per tan­car el forat quan con­vingués.

“Jo no soc pas d’espan­tar-me fàcil­ment, però en aquell moment, si em toquen amb la punta del dit, caic a terra des­plo­mada”, recorda la Marta, que és xofer de tràiler i que s’ha fet un tip de vol­tar pels bos­cos de Sus­queda, a peu, en moto, en bici­cleta...Va fer un crit per aler­tar el seu com­pany perquè s’hi acostés. Ell també va que­dar petri­fi­cat. I l’espant va ser més gran quan van començar a sen­tir que bai­xa­ven rocs des de la falda de la mun­ta­nya. Allò no eren pas eslla­vis­sa­des, encara que feia poc que havia pas­sat el tem­po­ral Glòria, que sí que n’havia cau­sat a la zona. Allò era que els ape­dre­ga­ven. Es van obli­dar de les múrgo­les i van arren­car a córrer com si els per­seguís el dimoni. “No recordo ni com vam tra­ves­sar la riera, només sen­tia la meva pròpia res­pi­ració men­tre corríem”, recorda la Marta. Van pro­var de tru­car des d’on a l’anada havien tele­fo­nat, però lla­vors no tenien cober­tura. Per sort, el cotxe estava intacte i van poder arriar el motor i mar­xar. No van poder fer la tru­cada al 112 fins que ja van haver fet un bon tros de pista fores­tal. Després d’haver tro­bat la tomba tan ben exca­vada, van deduir que el que havien vist abans pot­ser no era una escala. I si era una lli­tera de fabri­cació caso­lana per tra­gi­nar un cos i tra­ves­sar cap a l’altra banda de la riera, on hi havia la tomba? Ho van expli­car al 112 i, a poste­ri­ori, la Marta va rebre la tru­cada dels agents fores­tals de Santa Coloma de Far­ners, que volien saber la ubi­cació exacta de la tomba. No van poder aga­far les coor­de­na­des perquè no hi havia cober­tura, però la Marta els va donar unes indi­ca­ci­ons molt pre­ci­ses i els agents, tal com li van dir en un segon con­tacte, van loca­lit­zar la fossa. “Em van dir que encara era oberta i que ara ja era segur que no hi enter­ra­rien res ni ningú perquè els havien des­co­bert”, recorda la Marta. Després els Mos­sos li van tru­car per dir-li que els acom­panyés fins al lloc. Van que­dar que hi ani­rien el segon cap de set­mana de març. Just aquell cap de set­mana es va decre­tar el con­fi­na­ment per la pandèmia i la Marta no en va saber res més, dels Mos­sos. El grup d’inves­ti­gació de Santa Coloma de Far­ners, segons consta en diligències, hi va anar el 29 de març, gai­rebé un mes després. Van fer cons­tar que havien tro­bat un forat exca­vat que, segons ells, feia 1,5 m x 1m x 1m. Van fer cons­tar que no hi havia ningú a la zona ni res enter­rat. Tam­poc van veure la pecu­liar escala que havien vist els bole­tai­res i van atri­buir la presència de la fossa a la pos­si­bi­li­tat que a la zona hi hagués hagut alguna plan­tació de mari­hu­ana. No consta que deco­mis­ses­sin cap planta. Els agents fores­tals també van con­cloure que la presència de l’estra­nya fossa havia de tenir relació amb la mari­hu­ana: per enter­rar-hi un gene­ra­dor, que tam­poc ningú va veure.