Morts i ressuscitats

Aquests dies està tenint un gran ressò la notícia d’una dona de l’Equador, Bella Montoya Tapia, de 76 anys, que havia estat donada per morta a l’hospital i quan feia cinc hores que la vetllaven de dins del taüt es van començar a sentir uns tocs. L’anciana, que avisava que era viva. Ara el fill diu que demandarà els metges perquè és més segur que sigui un cas de negligència que no pas de resurrecció per arts sobrenaturals. La cosa sembla excepcional però no fa pas tant, el 2018, es va donar un cas surrealista. Gonzalo Montoya Jiménez, un pres de la presó d’Astúries, va ser donat per mort, amb la certificació de tres metges, dos del centre penitenciari i una metgessa forense, i quan ja era damunt de la taula d’autòpsies va començar a donar senyals de vida. El forense que anava a començar l’autòpsia va sentir que roncava i, en lloc de fer-li l’autòpsia, el va reanimar i el va fer traslladar a l’hospital. Els familiars, que ja havien rebut la comunicació de la defunció per part del centre sanitari, es van indignar de mala manera. Per l’error, no pas pel fet que el parent hagués retornat a la vida, que alguns mitjans van batejar irònicament com a “Jesucrist” Montoya. Al Brasil, el 2022, José Ribeiro da Silva va ser donat per mort i no ho era. Com que el van posar en una càmera frigorífica va morir congelat.

I també l’any passat, a Tarragona, un metge que va acudir a un domicili va certificar la mort d’un home que hi havia estès a terra. Van cridar la funerària i el forense perquè fes l’aixecament del cadàver, però llavors el forense va veure que era viu i ell sí que li va fer maniobres de reanimació. Una altra mort certificada d’una persona que era viva.

Jo mateix conec un cas d’una dona, ara ja difunta de veritat, que havia estat donada per morta i que es va despertar tota estranyada de veure’s tan mudada estirada al llit. Li va donar la resposta el funerari que era a la casa per prendre les mides per a la caixa: “És que és festa major”, li va dir l’enterramorts abans de marxar veient que allà ja no hi tenia feina. I ara que repasso, per editar-les en un nou llibre, les memòries del forense Narcís Bardalet, he rememorat el cas que va viure arran d’un accident de trànsit mortal a l’N-260 a Peralada. Hi havia diversos ferits i una morta. Quan el forense va arribar ja hi havia el cotxe funerari per endur-se la morta, una dona de 45 anys que es deia Marcela Quirós. Els serveis d’emergència primer van treure els ferits, com és molt normal, per traslladar-los a l’hospital. I finalment es van anar a ocupar de la morta, que estava immòbil i tenia traumatismes oberts. Però quan la van estirar per les cames va gemegar. No era morta, com havien determinat els sanitaris que havien arribat primer. I el forense no va haver de fer l’aixecament, sinó que la va atendre, la va enviar a l’hospital i després, com a víctima d’accident, la va visitar en moltes ocasions per fer-li un seguiment de les seqüeles, fins que es va fer el judici i la dona va ser indemnitzada. Un cas en què el forense i la morta van establir bons lligams. Tots aquests casos i els que queden a les hemeroteques i els que no devem saber fan dubtar que allò que de petits ens deien que era llegenda urbana, que havien enterrat algú viu, ves que no fos veritat.