Crim d’Isabel Ordóñez: la mirada del germà

Guarda encara els retalls de diaris que parlaven de l’assassinat de la seva germana, l’escrit del full parroquial de Sant Joan de les Abadesses on s’exigia resposta a les 4.000 signatures que reclamaven justícia per a Isabel Ordóñez, una resposta a una carta de l’Ajuntament del llavors ministre de l’Interior, José Barrionuevo, que deia que estaven investigant el cas de “forma exhaustiva” i l’interès del ministeri a incrementar la seguretat a Catalunya. Quaranta anys després de l’assassinat de la Isabel, trobada morta a Orís, el seu germà, Jordi, no oblida el crim i, fent una mirada enrere, pensa que la investigació no va arribar fins al final i qüestiona que el cas es tanqués judicialment i policial només un any després del crim. Jordi Ordóñez creu que el sistema els ha fallat. “El ministeri, els estaments judicials, policials i la resta de organismes implicats no van poder donar resposta a una família senzilla, treballadora, sense recursos econòmics, una família que ho va deixar tot en mans del sistema”, resumeix, afegint-hi que ell, que llavors era molt jove, i els seus pares, que avui són morts, no tenien capacitat ni recursos per contractar un advocat i exercir una acusació particular. No tenien ni idea de com fer això. “Els pares eren massa bona gent. La família no teníem pas un doctorat per gestionar això. Tocava als professionals”, explica Ordóñez, que lamenta que el fet que no s’hagi esclarit el cas i que tampoc hagin conegut el contingut de la investigació de la Guàrdia Civil els ha abocat a viure turmentats pels dubtes i les preguntes sense resposta. No saber qui va matar la Isabel, que va haver de tornar de Barcelona en no haver pogut entrar al seu pis d’estudiants i va ser vista per darrer cop a l’estació de Vic, fa que el germà acabi pensant que qualsevol pot ser l’assassí i el fa sospitar de tothom, fins i tot d’amics o coneguts, i automàticament tenir remordiments per haver -se malfiat de gent que sempre ha mostrat la seva solidaritat. Un malviure. Una sensació que també relaten altres familiars de víctimes de crims sense resoldre. “I si no era un desconegut, i si era amic?”, es pregunta en Jordi, que està convençut que la Isabel, que mai havia fet autoestop, no hauria pujat al cotxe d’algú que no conegués. Però tampoc descarta que uns malfactors l’arrepleguessin a la força i que no se’ls pogués atrapar. Un dels interrogants que el turmenten és si es va poder comprovar aquella informació que els va arribar que apuntava que la nit del crim un conductor havia vist un cotxe groc sortir amb molta pressa del ramal de la zona de la Mambla d’Orís (on va ser trobada morta la Isabel) i incorporar-se a la carretera principal en direcció a Ripoll. Cada cop que veia passar un cotxe groc, la seva ment malpensava. Qui tenia un cotxe groc? Es va identificar el conductor? Era certa la informació? Tot són preguntes sense resposta, davant de la trista certesa que una jove estudiant va ser assassinada la nit de Sant Joan i que és un crim sense càstig. L’escenari del crim va canviar amb la construcció de la nova carretera. Durant un temps la família hi posava flors, però ara el lloc ja no es reconeix. Aquest any en Jordi ha dut les flors al cementiri i també ha decidit posar el nom de la seva germana i dels seus pares al nínxol, on fins ara només hi havia inscrit el nom de l’avi. I continuarà lluitant per saber la veritat.