Seguretat a l’aire ‘versus’ el mar

Con­fesso que soc covarda i que no m’agrada volar en avió i que, tot i que en els meus tra­jec­tes aeris (pocs) no he arri­bat mai a fer cap espec­ta­cle com aque­lla vegada en Melendi, pateixo anant sus­pesa a 10.000 metres d’altura dins d’aquells auto­bu­sos amb ales que tron­to­llen quan les hos­tes­ses/os tre­pit­gen ferm pel pas­sadís. Con­fesso que un cop, si hagués gosat, després del mira­culós ater­ratge a Bar­ce­lona de tor­nada de Sicília, enmig d’una infer­nal ven­tada, hau­ria entrat a la cabina a peto­ne­jar la coman­dant de l’aero­nau. Núria de Fran­cisco, es deia, la meva heroïna. Un cop a terra ferma vaig mirar el seu currículum i tot per saber a qui li devia la gesta. Doncs havia fet de model abans de ser pilot. Gràcies per la seva perícia, coman­dant De Fran­cisco.

També con­tri­bu­ei­xen a la meva ani­mad­versió pels viat­ges en avió els incòmodes con­trols a què et sot­me­ten abans de pujar-hi. Resulta molest i poc higiènic haver de córrer des­calç per l’aero­port men­tre pas­ses per arcs magnètics, i només falta que detec­tin un tub de pasta de dents que passi de diàmetre i et facin escam­par per allà tot el con­tin­gut de la maleta, amb el perill que amb els ner­vis i les pres­ses aca­bis per­dent rellotge, arra­ca­des, cin­tu­rons i altres com­ple­ments de què et fan des­pu­llar. I t’has d’aguan­tar si et comis­sen un caríssim pot d’esprai solar que por­tes per no ros­tir-te la pell, però ja et con­so­len dient que el dona­ran a una ONG. I toca aguan­tar-se si et trien per fer-te una mena de prova de la para­fina per com­pro­var que no tin­guis les mans empas­ti­fa­des de pólvora. S’ha de tenir paciència, tot sigui per la segu­re­tat, que una vegada uns bojos van aga­far el coman­da­ment d’uns avi­ons i es van esta­ve­lla con­tra les Tor­res Bes­so­nes a Nova York i ningú havia mirat si duien explo­sius al pot de pasta de dents.

De resul­tes que em fa poca gràcia volar i de la meva ani­mad­versió als incòmodes con­trols, si he de can­viar de posició al mapa opto per moure’m per terra i si toca tra­ves­sar un tros de mar, per gota que pugui, trio anar en barco. Reco­nec que una vegada que vaig fer el tra­jecte Bar­ce­lona-Ciu­ta­de­lla amb un fast ferry en un dia d’un tem­po­ral infer­nal, vaig patir tant o més que dalt d’una aero­nau i vaig témer (i la resta de pas­sat­gers també) que ens enfon­saríem. Aquell cop no vaig tenir temps ni esma per pre­gun­tar qui era el capità, que abans de la sor­tida es va diri­gir al pas­satge per dir-nos que allò pin­tava mala­ment i que mira­ria de fer el que pogués per arri­bar al port de destí. Ho va acon­se­guir, però amb qua­tre hores de retard, amb la infer­me­ria plena, tota la vai­xe­lla del bar tren­cada, i tots els pas­sat­gers xar­bo­tats i mare­jats, i els cre­ients enco­ma­nant-se a tots els sants i tots ple­gats al déu Neptú. Però, en con­di­ci­ons marítimes mit­ja­na­ment nor­mals, els tra­jec­tes en vai­xell solen ser plàcids.

I la gran diferència és a l’hora dels con­trols abans de l’embar­ca­ment. Si viat­ges amb el cotxe, arri­bes al port, ense­nyes la teva tar­geta d’embar­ca­ment, et poses al car­ril que t’indi­quen els ope­ra­ris de la com­pa­nyia i quan obren les com­por­tes entres i dei­xes el vehi­cle al lloc exacte on t’orde­nen. No sé si als viat­gers que no por­ten cotxe els fan pas­sar per algun arc detec­tor, però els que entrem a la bodega no pas­sem per cap arc i no ens miren els bai­xos del cotxe, ni el male­ter, ni l’equi­patge, i encara menys ens fan treure el calçat, els rellot­ges, les cade­nes, ni els cin­tu­rons... I pots por­tar els pots i el men­jar que vul­guis. Això és una altra cosa. Només en una ocasió, ja al port d’arri­bada, un guàrdia civil, amb molta ama­bi­li­tat, gai­rebé dis­cul­pant-se, em va dema­nar si dei­xava que el gos detec­tor de dro­gues ensumés el male­ter i va afe­gir que no patís que l’embo­tit que duia no el toca­ria pas. Doncs, cap pro­blema! Men­tre a algun beneit no se li acu­deixi algun dia entrar explo­sius a un ferri, rai... Si mai passés això, segur que lla­vors toca­ria des­calçar-se abans d’embar­car.