El cas Álvaro Prieto i les lliçons

La tràgica mort del jove futbolista del Còrdova Álvaro Prieto, que es va electrocutar tocant la catenària d’un tren a l’estació de Santa Justa, a Sevilla, ha generat milers d’informacions i opinions. I ens dona, o ens hauria de donar unes quantes lliçons.

Primer. Pujar damunt d’un tren és una temeritat majúscula que pot costar la vida. Les hemeroteques estan plenes de casos similars de joves morts electrocutats per haver pujat a sobre d’un tren. Petita mostra de casos: noi de 15 anys a les Borges del Camp (2017); noi de 14 anys a la Molina (2007); home de 35 anys a Llançà (2014); treballador de 23 anys a Calaf (2007); Jove de 17 anys a Maçanet de la Selva (1997); jove, possiblement lladre fugint, a Girona (1997); jove no identificat a Figueres (2015); polissó d’un tren de mercaderies al canal de la Mànega (2002)... La gent hauria de saber que els trens ara funcionen amb energia elèctrica i ser conscient de l’alt voltatge que porta la línia. Els trens amb màquina de vapor que sortien a les pel·lícules amb intrèpids i immortals protagonistes que passaven d’un vagó a l’altre en marxa ja no existeixen. Com també s’hauria d’ensenyar que els generadors, aquells aparells per a situacions d’emergència quan falta l’electricitat, no es poden posar en una estança tancada. Emeten monòxid i maten.

Segon. Els mòbils són unes eines magnífiques i útils, però no podem deixar que la nostra existència en depengui. Si els nostres diners i els nostres documents (com el bitllet de l’Álvaro) només són dins d’aquest “màgic” aparell, hi ha el perill que quedem penjats si ens el roben, el perdem o, senzillament, se’ns acaba la bateria. Com diuen que li va passar al futbolista. No ens en podem refiar. El paper al final resulta més segur. Sé que soc objecte de burla, però jo quan viatjo (ho faig poc) sempre m’imprimeixo els bitllets i sempre porto uns xics de diners amb bitllets amagats en un lloc de la meva indumentària difícils de trobar. Seré retrògrada però... tenir un roc a la faixa dona més seguretat.

Tercera lliçó. La societat cada vegada s’està deshumanitzant més encara que ens encaparrem a posar-nos etiquetes de solidaritat, i individualment anem perdent la nostra capacitat de supervivència i l’enginy d’autodefensa. Cada cop som menys espavilats. Ningú es va oferir per ajudar el jove a sortir de la situació? I ell? No es va atrevir a demanar ajuda a algun dels passatgers? No hi havia ningú de bona voluntat en aquella estació que li deixés fer una trucada o li avancés els diners per a un bitllet nou? I els responsables de l’estació... no tenien alguna manera de deixar-lo viatjar? No hi havia cap tracte a fer? Conec casos, d’aquells temps, sense mòbils, en què la gent se’n sortia. Per exemple, una conductora que en arribar al peatge es troba que ha oblidat diners i targeta. Va interceptar un camioner que li va pagar el trajecte i dies després ella li va anar a tornar els diners. Pactes que es podien fer quan encara la paraula tenia un valor i es feien favors entre persones honestes.

I quart. La mort ens afecta de forma proporcional a la proximitat que tenim amb la víctima, i la hipocresia social s’incrementa desproporcionadament. La direcció de TVE va sortir a implorar perdó perquè havia emès unes imatges (que va retirar) on, deien, es veien uns peus enmig de dos vagons, imatges que van servir per localitzar l’infortunat noi, que feia dies que estava desaparegut. Encara sort que el càmera va captar-la sense voler. Però la reflexió és: es demana perdó per haver emès aquestes imatges i, en canvi, cada dia ens bombardegen amb esgarrifoses imatges dels morts i ferits de la guerra de Gaza. Ara. Abans era la d’Ucraïna... Són persones, igual que Prieto, però han mort més lluny. Ja ho diu el forense Narcís Bardalet, protagonista del meu llibre Rigor mortis, que la mort té efectes concèntrics. És a dir, ens afecta més o menys segons en quin cercle, allunyat més o menys de la mort, estem situats.