Un crim i un roure

La publi­cació, en aquest espai, de l’acte en record de les dego­lla­des de Fol­gue­ro­les ha fet que l’empre­sari i engi­nyer de Man­lleu Ramon Torra Orra reme­mori un altre apu­nya­la­ment mor­tal ocor­re­gut a Osona. Us repro­du­eixo el relat d’aquest crim tal com l’ha redac­tat el seu autor, empa­ren­tat amb les vícti­mes. Aquí podeu lle­gir el text de Ramon Torra sobre un crim que vol res­ca­tar de l’oblit i que ell titula “La Creu del Roure”.

“Conta la història que ens ha arri­bat d’entre una i altra gene­ració pro­ce­dent dels nos­tres parents avant­pas­sats, que uns nos­tres fami­li­ars mori­ren per causa vio­lenta de les feri­des rebu­des a la Creu del Roure, al camí ral de Vic a Sau que va per Tavèrno­les i Savas­sona, al lloc del sot i tor­rent del Cas­tell, en una ros­tada de la cara sole­lla pujant cap a Creu de Ven­ta­llola. En aquell lloc hi havia una espessa rou­reda on hi havia un dels indrets més aïllats i feréstecs de tota aque­lla con­trada; encara avui hi és pre­sent el mateix roure, a l’escorça del qual una creu de ferro cla­vada al bell mig de l’arbre cen­te­nari dona senyal i ens recorda el punt exacte on succeí aque­lla tragèdia.

Un cap­tard de pri­ma­vera, quan venien del mer­cat de Vic el dimarts dia 20 de maig del 1879, uns joves page­sos de la Vall de Sau i el Veïnat de Dalt foren assal­tats per una banda de mal­fac­tors que els apu­nya­la­ren per a saque­jar les seves per­ti­nen­ces, sola­ment una dona del grup es va poder esca­par d’aquell assalt pel mig del bosc, ros­tos avall, cri­dant auxili i ano­me­nant el nom d’un Sala de Roda que davant de la cridòria que va aixe­car fins a sor­tir al camí de baix de Roca Fora­dada i Pas­sa­re­lla, els ban­dits varen desis­tir de per­se­guir-la perquè es varen pen­sar que aquest Sala sor­ti­ria aju­dat per algun dels page­sos de les masies més pro­pe­res a defen­sar la per­sona escàpola. La causa que se n’esbri­na­ria després del fet seria que algun dels mer­ca­ders havia venut alguna par­tida prou impor­tant de bes­tiar a la dita ciu­tat i havien anat a alguna de les joie­ries més impor­tants que hi havia ales­ho­res a com­prar-ne algun valor: dos dels apu­nya­lats d’aquell fet de vint i més anys d’edat de noms Pere Orra i Bru­guera i el seu germà més jove­net Miquel. Segons consta en l’acta de defunció tro­bat encara a l’ajun­ta­ment de Tavèrno­les, en Pere va res­tar ago­nit­zant de les feri­des rebu­des fins al cap de deu dies a la masia del Cas­tell de Savas­sona, on va morir el dia 30 del mateix maig, a dos quarts de tres de la tarda, i que en aquell fos­sar fou enter­rat. Era el fill més gran que havia de ser l’hereu de la casa de can Par­cet, del terme de la parròquia de Sau. A raó d’aquell fet i a falta del fill més gran, l’hereu de la masia va pas­sar a ser el segon germà, de nom Bona­ven­tura, que esde­vingué el meu avi matern.

Al cap d’uns dies de pas­sat aquell assalt, uns veïns de Fol­gue­ro­les s’ado­na­ren que unes dones del poble cada dia sor­tien en direcció cap a un gran camp de blat que hi havia al seu entorn, fins que, sos­pi­to­ses del seu afer, foren des­co­ber­tes pro­veint uns ama­gats que, iden­ti­fi­cats i detin­guts, resul­ta­ren ser lla­dres i autors d’aquell crim. Jut­jats i empre­so­nat a Vic, la mare dels dos difunts, na Teresa Bru­guera, va dema­nar que els dos lla­dres no els pas­ses­sin pel càstig cruel del gar­rot vil; no se sap si final­ment foren pen­jats o afu­se­llats o cedits per a remar a gale­res. Sem­bla que més tard no seria cos­tum fer les exe­cu­ci­ons en pla­ces públi­ques, es canvià la norma d’exe­cu­tar-les en espais arre­ce­rats dels dar­re­res de les pre­sons per estal­viar l’escàndol dels espec­ta­cles succeïts anys abans, quan es feien en llocs oberts per fer veure la duresa de la tor­tura que fins ales­ho­res s’havia mos­trat a tot­hom com escar­ment.”

Ramon Torra. Man­lleu.