Ficció anticipada

L’escrip­tora tar­ra­go­nina Roser Vidal té clar que la rea­li­tat supera la ficció, i com a novel·lista de ficció afirma que neces­sita con­tem­plar la rea­li­tat, i maqui­llar-la perquè a l’hora de trans­for­mar-la en ficció pugui ser ver­sem­blant i creïble. Amb la seva dar­rera novel·la, La rec­to­ria, ambi­en­tada al Camp de Tar­ra­gona, s’ha tro­bat que l’esce­nari, la trama i els per­so­nat­ges fic­ti­cis sem­blen cal­cats dels fets reals que han pas­sat a la rec­to­ria de Vila­nant, a l’Alt Empordà.

“La tro­ba­lla d’uns ossos en una doble paret, entre l’església i la rec­to­ria d’un poble gai­rebé aban­do­nat, por­tarà l’ins­pec­tor Manel Font i la forense Gemma Cal­den­tey a un al·luci­nant viatge pel temps, en què la rea­li­tat i la lle­genda s’abra­cen i es con­fo­nen”, diu la sinopsi de La rec­to­ria de Roser Vidal, publi­cada dos anys abans que des d’aquesta mateixa con­tra­por­tada d’El Punt-Avui publiquéssim que unes obres fetes a la rec­to­ria de Vila­nant havien posat al des­co­bert uns ossos humans soter­rats sota l’antiga escala de la rec­to­ria, just allà on una lle­genda que coneix tot el poble asse­gura que un capellà va enter­rar la major­dona que ell mateix havia pre­nyat i assas­si­nat. Vidal, segui­dora de la notícia del cas real, va que­dar impac­tada quan en un dels dar­rers epi­so­dis del cas de Vila­nant s’expli­cava que, a cri­teri del forense Narcís Bar­da­let i l’arqueòleg Ot Ordeig, entre els ossos de la rec­to­ria de Vila­nant n’hi havia d’almenys dos indi­vi­dus: una dona i un infant. El mateix que es va tro­bar a la fictícia rec­to­ria de Santa Maria del Mira­cle inven­tada per l’escrip­tora Roser Vidal. Van ser uns pale­tes que van des­co­brir els ossos, els de Vila­nant i els del Mira­cle.

“Senyora alcal­dessa, hau­ria de venir a veure el que hem tro­bat”, va dir el cap de l’obra de Vila­nant a Anna Palet.

“Senyora Teresa!, que pot venir un moment? Vol­dria que mirés el que he tro­bat!”, diu el paleta a la mes­tressa de la rec­to­ria de ficció.

Són molts els paral·lelis­mes entre la història real de Vila­nant i la de ficció de La rec­to­ria. En tots dos casos hi ha una lle­genda, un capellà sos­pitós d’assas­si­nat, una relació entre el capellà i la major­dona, hi apa­rei­xen foren­ses, arqueòlegs, mos­sos... Una de les poques diferències rau en el fet que l’ins­pec­tor Manel Font i la forense Gemma Cal­den­tey, per­so­nat­ges de ficció pro­ta­go­nis­tes de totes les novel·les de Roser Vidal, no aban­do­nen la inves­ti­gació tot i que els ossos són antics i els crims han pres­crit. En la rea­li­tat de Vila­nant, la inves­ti­gació poli­cial, forense i judi­cial ofi­cial ja s’ha tan­cat, però l’alcal­dessa, que compta amb la col·labo­ració de foren­ses, arqueòlegs, his­to­ri­a­dors i peri­o­dis­tes, no es ren­deix i inten­tarà per totes les vies acla­rir què va pas­sar a la rec­to­ria, de qui són els ossos i qui els va enter­rar.