Adolfo, el president togat i lletrat

No les tenia totes quan un dia del llunyà any 1992, als meus inicis de la meva relació professional amb el món de la justícia, em vaig veure, per citació formal i obligada, davant d’aquell jutge que m’havia d’interrogar, per sort, com a testimoni, en el marc d’un complicat litigi, de mal entendre, entre l’alcalde de Santa Cristina d’Aro i el sergent de la policia José Ángel García Benítez. “Abans que res, he de dir-li que té un nom molt bonic, com el de la protagonista de To be or not to be, Maria Tura.” Si vaig entrar espantada, vaig quedar estupefacta, però les paraules del togat em van treure un xic la por i em van donar un pèl de confiança per respondre a l’interrogatori amb el difícil equilibri de no faltar a la veritat però sense trair les fonts ni el secret professional. El togat cinèfil, que havia de gastar també humor, era Adolfo García Morales, nomenat aquesta setmana president de l’Audiència de Girona. La trajectòria judicial del nou president ja s’ha difós àmpliament, però li he volgut dedicar la crònica per destacar facetes més humanes que també hi ha darrere de la toga i les punyetes dels jutges. Que té humor, com ja vaig detectar, ho va demostrar en una resolució, que podeu consultar per internet, que ha fet història pel domini de la ironia en el llenguatge jurídic. “A l’hora d’escollir entre una i altra deposició, per evacuació del ventre, o per manifestació davant del jutge...”, va escriure García Morales en la desestimació del recurs que va presentar un usuari de la justícia al·legant que havia arribat tard al judici perquè li havien vingut ganes de cagar. El jutge va interpretar que s’havia volgut mofar de justícia i li va clavar una endinyada. Adolfo García Morales domina també el llenguatge poètic (alguns li diuen el jutge poeta) i ha publicat El cisne y la tormenta, que per als profans de la poesia és de més mal entendre que el llenguatge judicial, però ell té clar que la poesia ha d’emanar sensibilitat i no pas ser explícita i entenedora. A les sentències sol parlar clar i català (encara que les redacti en castellà) i si fa falta arengar el fiscal, la policia i el jutge instructor, es fa. I si s’ha de demanar perdó a les víctimes, es demana perdó. Com va fer en el redactat de la sentència pel cas de l’assalt que va costar la vida a l’hoteler Jordi Comas, en què no es va dur a judici a ningú per l’homicidi. En la sentència va demanar perdó a Carme Hospital, vídua de Comas i víctima també dels assaltants, i, encara més valent, va demanar disculpes als acusats que va absoldre pel temps que van passar en presó preventiva. Ja ho deia fa anys, en una entrevista en aquest diari, que no tenia cap mena de remordiment de pensar que alguna vegada hagués pogut condemnar un innocent. “Segur que he absolt culpables, però estic convençut que mai he condemnat cap innocent. Jutjar és relativament senzill: si amb les proves que et posen a davant arribes a la conclusió que és culpable, condemnes; si no, apliques l’in dubio pro reo, que és la gran medecina de la justícia.” I remarcava que ell no ha comptat mai els anys de presó que ha anat imposant al llarg de la seva carrera, com sí que confessava que ho feia, amb orgull, el seu predecessor de president de l’Audiència de Girona Fernando Lacaba, el magistrat que ha estat quatre mandats al càrrec. Adolfo García Morales ja havia aspirat a la presidència el 2016, en què se la va disputar amb Fernando Lacaba i Hugo Novales. Però en aquella ocasió, el CGPJ va renovar Fernando Lacaba. Ara es disputava la presidència amb el magistrat Pablo Huerta, de l’Audiència de Barcelona, i finalment, després d’una llarga deliberació, el CGPJ ha emès la fumata blanca i ha proclamat president Adolfo García Morales, el jutge de ploma lleugera, que es proposa unificar criteris, evitar suspensions... Sort, lletrat togat!