Ainoha: ànima lliure i reservada

“Era una ànima lliure amb vocació artística, però una per­sona molt reser­vada, que es guar­dava per a ella el que li pas­sava.” És la defi­nició que en fa Lau Sana­bria, que es defi­neix com la “millor amiga” d’Ainoha Ibi­eta, la noia que va ser tro­bada pen­jada a Sant Julià de Ramis el 2018 i que tot just ara s’ha iden­ti­fi­cat. Ainoha Ibi­eta, ori­ginària d’Asunción, era neta de San­tos Lima (Asunción 1936-2018), un reco­ne­gut com­po­si­tor, direc­tor d’orques­tra i virtuós acor­di­o­nista al Para­guai. I el 2012 va deci­dir viat­jar sola a Espa­nya. Era el seu somni, explica la seva amiga, que recorda que en els pri­mers temps tenia força con­tacte amb Ainoha, que a Bar­ce­lona va començar tre­ba­llant d’ani­ma­dora per a la mai­nada en un hotel de la ciu­tat i que després va tenir altres fei­nes rela­ci­o­na­des amb l’hos­ta­le­ria. Ainoha es comu­ni­cava nor­mal­ment amb la seva amiga per cor­reu electrònic o a través de What­sapp, i si can­vi­ava de mòbil li escri­via i li donava el número nou. Lau recorda bé que el 2017 Ainoha li va escriure i li va expli­car que l’havien assal­tat a Bar­ce­lona i que li ho havien robat tot, i que tot i que ella va inten­tar atra­par els lla­dres, no va acon­se­guir recu­pe­rar res i que s’havia que­dat sense telèfon i tar­da­ria a poder-se’n com­prar un de nou. El març del 2017 va ser quan Ainoha va dei­xar de pen­jar posts al seu per­fil d’X, on abans era força activa. Es va con­ti­nuar comu­ni­cant amb la seva amiga pel cor­reu electrònic, però molt de tant en tant, a vega­des un cop cada qua­tre mesos, i Lau recorda que va con­tac­tar amb ella per dar­rera vegada a finals de juliol o a prin­ci­pis d’agost del 2018 (va ser tro­bada morta el 4 d’agost) i que li va dir que tenia la intenció de tor­nar al Para­guai, però quan hagués estal­viat un xic, per poder-li dur “un rega­let”. En aquell moment, recorda Lau, la família d’Ainoha ja li havia com­prat un bit­llet de tor­nada al seu país. Si bé al prin­cipi Ainoha par­lava molt dels com­panys de feina (a X també hi pen­java fotos) i de les sor­ti­des que feia de nit i a la platja en els dar­rers con­tac­tes li havia expli­cat que es rela­ci­o­nava amb gent de la comu­ni­tat para­gua­iana de Bar­ce­lona, que l’hau­rien aco­llit.

Lau Sana­bria, que recorda que des del Para­guai no para­ven de bus­car Ainoha per les xar­xes i que des d’allà van dema­nar que la bus­ques­sin a través de Sos­de­s­a­pa­re­ci­dos, no se sap ave­nir del final que va tenir la seva amiga. “Em sem­bla que no pot ser ella, encara penso que a veure si s’han equi­vo­cat de per­sona”, recalca, tot expli­cant que encara s’ha de fer la cer­ti­fi­cació a través de la mos­tra d’ADN que ara ha donat el seu germà. Fins ara la bus­cava i ara vol saber què li va pas­sar, a la seva amiga. No entén com va arri­bar a aque­lla casa aïllada, i ves­tida amb aque­lla roba tan d’esport, quan ella era una noia molt pre­su­mida i que s’arre­glava molt. I aquell tatu­atge (aque­lla paraula en hebreu que vol dir “èxit”), que era l’ele­ment més iden­ti­fi­ca­tiu que van tro­bar els inves­ti­ga­dors per pro­var d’iden­ti­fi­car la noia morta, la seva amiga no recorda que el portés quan va mar­xar del Para­guai i tam­poc recorda que mai li hagués expli­cat que s’hagués tatuat quan ja era a Bar­ce­lona. On i per què es va fer aquest tatu­atge encara és un mis­teri, com també és una incògnita per què no es va iden­ti­fi­car si a les bases de dades de CNDES tenien les emprem­tes i ADN de la noia morta, i també havien de tenir les Ainoha com a des­a­pa­re­guda.