Criminals i llibertat (d’expressió)

No fa gaire em va con­tac­tar un volun­tari de pre­sons (no sé si la deno­mi­nació és ben bé cor­recta) per dema­nar-me con­sell amb relació a un usu­ari seu, un pres al qual tutela o ajuda, que, em va dir, té la intenció d’escriure un lli­bre sobre la seva vida men­tre com­pleix la con­demna. Es refe­ria a Fran­cisco López Ortiz, con­dem­nat a presó per­ma­nent revi­sa­ble per l’assas­si­nat de la Laia, una ado­les­cent de 13 anys, a Vila­nova i la Geltrú. Vaig reac­ci­o­nar dient-li que jo no tenia gai­res potes­tats per aju­dar-lo a tirar enda­vant una obra literària, però vaig remar­car que en tot cas em sem­blava bona idea que el pres dediqués el seu temps entre rei­xes a una acti­vi­tat com és l’escrip­tura, a banda de la lec­tura, és clar. Sem­bla que no pot ser dolent que algú s’esforci a lle­gir i escriure. La tru­cada imme­di­a­ta­ment em va fer evo­car un dia que vaig pas­sar a la presó del Puig de les Bas­ses, jun­ta­ment amb altres autors del com­pendi Terra de crims, con­vo­cats per la bibli­o­tecària del cen­tre per expli­car com era la feina d’escriure i de cre­ació dels escrip­tors i d’alguna manera incen­ti­var els reclu­sos perquè s’atre­vis­sin a fer-ho. I vam que­dar sor­pre­sos gra­ta­ment de la gran assistència de pre­sos (tots del mòdul de delic­tes més greus) a la nos­tra xer­rada, de l’interès que van mos­trar, les pre­gun­tes ben asse­nya­des que van fer i de l’enginy d’alguns que ja havien prac­ti­cat escri­vint relats que ens van apor­tar. Amb aquest pre­ce­dent, veia clar que el pres López Ortiz dediqués el seu temps a escriure. Pocs dies després va sor­tir la notícia que Alfonso Bas­terra havia escrit un lli­bre i feia la dedi­catòria a la seva filla adop­tiva, Asunta, la nena que, segons la sentència, van matar ell i la seva mare, Rosa­rio Porto. I va començar la pluja de crítiques a Bas­terra per la gosa­dia d’haver fet aquesta dedi­catòria, que es con­si­de­rava mofa. I al cap de poc salta la notícia que està a punt de publi­car-se el lli­bre El odio (Ana­grama), de Luisgé Martín, en què José Bretón, con­dem­nat per haver assas­si­nat i cre­mat els seus fills, con­fessa per pri­mer cop el crim. I ràpida­ment Ruth Ortiz, la mare de les vícti­mes, demana empara a la fis­ca­lia, i la fis­ca­lia de menors, en un ser un cas penal, l’eleva al jut­jat de Bar­ce­lona i demana la sus­pensió cau­te­lar de la publi­cació en enten­dre que atempta con­tra el dret a l’honor i la inti­mi­tat dels nens morts. Men­tre escric això m’arriba al cor­reu la comu­ni­cació que el jut­jat ha deses­ti­mat la petició de sus­pensió. El jut­jat ha valo­rat que la docu­men­tació pre­sen­tada (retalls de premsa, notícies de TV, text de pro­moció de l’obra...) pel fis­cal (que no ha lle­git el lli­bre) no és sufi­ci­ent per res­trin­gir el dret fona­men­tal de la lli­ber­tat d’expressió. Sort que ha arri­bat la reso­lució judi­cial i així em sento més recol­zada en la meva posició de peri­o­dista que ha entre­vis­tat cri­mi­nals pre­sos. S’ha de pro­te­gir les vícti­mes de tot mal. Això és sagrat, però els con­dem­nats estan pri­vats de lli­ber­tat per sentència, però no se’ls ha res­trin­git cap altre dret. Els drets a l’honor, la inti­mi­tat... i el de la infor­mació cami­nen per una corda fluixa de mal equi­li­brar, cert, però seria catastròfic que un caigués per culpa de la cen­sura. Un con­cepte que hau­ria de que­dar molt enllà en el temps.