Cas Alves: veure per creure

La sentència del Tri­bu­nal Supe­rior de Justícia de Cata­lu­nya (TSJC) que absol Dani Alves de l’agressió sexual al Sut­ton ha sigut, a nivell infor­ma­tiu, un ter­ratrèmol d’escala gai­rebé tan ele­vada com el sisme real que ha sotra­gat Birmània i Tailàndia. Han can­viat les tor­nes i el fut­bo­lista, que va ser cru­ci­fi­cat soci­al­ment i mediàtica, que es va men­jar mesos de presó pre­ven­tiva i va ser con­dem­nat a qua­tre anys i mig de presó, ara queda alli­be­rat de pena per una­ni­mi­tat del tri­bu­nal que ha revi­sat la sentència, for­mat per qua­tre magis­trats, tres dones i un home. De manera que no hi haurà opció a cri­ti­car que el tri­bu­nal no com­plia amb els paràmetres de pari­tat feme­nina i que es va regir per una visió mas­clista. El que els magis­trats han tin­gut en compte en la sentència són uns con­cep­tes molt més jurídics, que al final tenen relació amb aquell prin­cipi bàsic que regeix el món de les togues i les punye­tes: que sense pro­ves no es pot con­dem­nar i ha de pre­val­dre l’in dubio pro reo, lla­ti­nisme que vol dir que davant del dubte s’ha de resol­dre a favor de l’acu­sat. En aquest cas els magis­trats, que han tom­bat les pre­ten­si­ons del fis­cal i de l’acu­sació par­ti­cu­lar, que volien ele­var la pena del fut­bo­lista a 9 i 12 anys de presó, expo­sen que la sentència de l’Audiència es va creure uns fets (que la pene­tració vagi­nal es va pro­duir sense con­sen­ti­ment de la denun­ci­ant) que no havia pogut pro­var per altres mit­jans més enllà de la pròpia decla­ració de la noia. La sentència fa una dis­tinció entre els con­cep­tes cre­di­bi­li­tat i fia­bi­li­tat. Explica que la sentència que revoca va donar cre­di­bi­li­tat, con­cepte sub­jec­tiu, al relat de la denun­ci­ant del que va pas­sar dins del lavabo, esce­nari dels fets i on no hi havia càmeres, i es va creure que no hi va haver con­sen­ti­ment. I remarca que, en canvi, no es pot donar fia­bi­li­tat al relat de la noia perquè aquesta fia­bi­li­tat (ho deia la mateixa sentència) va que­dar des­vir­tu­ada en el relat con­tra­dic­tori que va fer dels fets amb el que mos­tra­ven les càmeres abans d’entrar al lavabo, l’estança on van man­te­nir les rela­ci­ons ínti­mes, con­sen­ti­des o no con­sen­ti­des. El TSJC con­clou, per resol­dre absol­dre, que de “la prova prac­ti­cada, no es pot con­cloure que s’hagin superat els estàndards que exi­geix la pre­sumpció d’innocència”.

Però també deixa clar que el fet de no donar per acre­di­tada la hipòtesi de l’acu­sació tam­poc vol dir que la hipòtesi certa sigui la que manté la defensa de Dani Alves, que aquest cop ha esqui­vat la bala. Però la sentència encara pot arri­bar al Tri­bu­nal Suprem i el tam­bor d’aquesta mena de ruleta russa que és la justícia podria tenir un pro­jec­til de con­demna... I totes les sentències series lícites, que no vol dir que siguin jus­tes (con­cepte sub­jec­tiu). En un debat públic recent, el lle­trat Car­les Mon­gui­lod recor­dava com l’expre­si­dent de l’Audiència de Girona, Don Miguel Pérez Cape­lla (ara difunt), es van­tava de ser capaç de redac­tar dues sentències, una abso­lutòria i l’altra con­dem­natòria, d’un mateix cas i acon­se­guir que fos­sin tècni­ca­ment per­fec­tes i ina­pel·lables. Mira­cles del món dels togats.