Successos

Successos

Heroi anònim

El guàrdia civil que va salvar de les flames la comitiva judicial que volia fer l’aixecament dels cadàvers dels tripulants del DC-6 estavellat a l’Albera recorda els fets del juliol del 1986 i com el jutge encara el va esbroncar perquè no havia impedit que els francesos s’emportessin les víctimes

“Vam haver de girar a pes de braços un 127 i un 4L. No saps d’on treus les forces en una situació límit”

Els membres de la comitiva judicial, funeraris, bombers, guàrdies civils, la periodista que signa la crònica... que el 19 de juliol del 1986 van quedar envoltats per les flames a l’Albera, on s’acabava d’estavellar un DC-6 d’extinció d’incendis francès, van poder salvar-se del foc gràcies a un guàrdia civil que tenia bon coneixement de la zona i que va guiar els expedicionaris fins a lloc segur, al Pertús, a través de l’únic camí que el foc no havia tallat. L’heroi, anònim fins ara, és Àngel Fonseca, que ara ja està retirat però que recorda amb tota mena de detall l’aventura que va viure el dia que l’Empordà cremava per tots costats i l’arenga que va haver de suportar del jutge de Figueres, que el va culpar d’haver permès que els cossos dels aviadors se’ls haguessin endut els bombers francesos abans que hi arribés l’autoritat judicial de Figueres.

Fonseca recorda que aquell dia, un dissabte, ell estava en un control a l’autopista i va veure passar l’avió, molt gran, arran d’un pont. L’aparell va deixar anar una rajada d’aigua que va impactar amb força sobre el cotxe patrulla. “Ja es veia que aquell avió no anava gaire bé”, remarca. I al cap de poc, ja el van avisar que anés cap a Cantallops on la gent deia que deuria haver caigut un avió perquè havien sentit un estrèpit que no vaticinava res de bo. I Fonseca i dos guàrdies del puesto de Cantallops van pujar, amb dos cotxes, un Renault 4L i un Seat 127, cap a la muntanya. Van anar-hi amb un home gran de Cantallops que es va avenir a acompanyar-los perquè coneixia bé la zona. Tot anava de foc. A Requesens, la dona del petit hostal els va fer un entrepà i els va dir que allà hi havia un racó a recer on segur que les flames no hi arribarien. Però ells van haver de pujar a la zona on semblava que havia caigut l’avió. Que havia caigut i havia provocat un nou incendi que es va afegir a l’altre, que ja cremava del dia abans. I la tramuntana avivava les flames que eren tota una amenaça. “Era molt perillós, i com que la carretera és sinuosa, les flames et podien atrapar en qualsevol moment a la sortida d’un revolt”, relata Fonseca. El veí de Cantallops que els havia acompanyat els va dir que allò pintava molt malament i que ell se’n tornava. I va marxar a peu. Fonseca recorda que prou atabalats que estaven i encara els trucaven des de la Comandància i el Govern Civil perquè passessin les coordenades exactes del punt de caiguda de l’avió. Una missió impossible en aquelles circumstàncies. Ells eren a prop de la zona de l’accident quan els bombers francesos, que havien arribat per l’altra banda de la frontera, van anar a buscar els cossos dels quatre tripulants morts, tot i que eren en territori espanyol. “Des d’allà mateix era molt de mal saber si érem a un costat o altre de frontera. Nosaltres sentíem xerracs mecànics que deurien fer servir per obrir camí per passar les lliteres, però des d’on érem no vèiem ni podíem arribar a l’avió”, relata el guàrdia, que encara ara no se’n sap avenir de com s’ho van fer els tres guàrdies civils per girar, a pes de braços, el 127 i el 4L, per reprendre el camí de baixada cap a Requesens. “No saps d’on treus la força en situacions límit!”, exclama. I els cotxes que van girar a pes van haver de tornar-los a girar, aquest cop maniobrant en un punt més espaiós, quan van ser a Requesens. Per tornar a pujar, aquesta vegada amb la comitiva judicial de Figueres amb el jutge de guàrdia i el forense Narcís Bardalet, que pujava amb la intenció de fer la diligència de l’aixecament dels cadàvers. “Llavors el foc ja havia afluixat i molt de bosc ja estava cremat”, explica. Però la tramuntana no afluixava i va fer revifar les flames, que formaven llengües de foc acompanyades d’esfereïdors bruels que pujaven desenes de metres de forma amenaçadora. I la mala notícia va arribar per la ràdio del cotxe patrulla: el camí pel qual havien pujat, l’únic, estava tallat per les flames i era impossible recular i fer el camí de tornada cap a Cantallops passant per Requesens. El perill era clar. Tot i el risc, el jutge i el forense no van desistir d’inspeccionar l’avió estavellat i buscar els cadàvers, que aviat van comprovar que no hi eren. En vista que ja no era possible rescatar els cossos dels tripulants morts, tothom es va preocupar del rescat propi. Bardalet, el científic pràctic, va apuntar com a possibilitat quedar-se en una clapa de bosc ja cremada, que no es tornaria a cremar. Però tothom va posar les seves esperances de sortir il·lès del bosc encès en la proposta del guàrdia civil que era evident que coneixia millor el terreny: seguir una pista, força de mal transitar, que travessava la frontera i havia de sortir al Pertús. I la corrua de cotxes, el 4L i el 127 de la Guàrdia Civil, el de la funerària, el del jutge i el dels periodistes van arribar a lloc segur. Va ser gràcies a Àngel Fonseca, que mai ha vist reconegut públicament el mèrit de la seva acció. Només se li va concedir l’esbroncada del jutge. Ell no s’ha vantat mai de ser un heroi i s’ha avingut a explicar l’aventura d’aquell dissabte negre del 1986 en haver coincidit casualment, trenta anys després, amb aquesta cronista, una de les persones que anaven amb el grup que ell va rescatar. Els herois de debò es refugien en l’anonimat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.