Captius del pantà

Jordi Magentí, 60 anys, veí d’Anglès, és el sos­pitós (autor sense dub­tes, segons els Mos­sos) del crim del pantà de Sus­queda, un esce­nari que ha estat el seu espai d’alli­be­ra­ment i que ara l’ha atra­pat. Ja de jove anava als entorns de l’embas­sa­ment a caçar (abans que li reti­res­sin la llicència i les esco­pe­tes arran de l’assas­si­nat de la seva pri­mera dona). Hi anava a caçar bolets. Els seus com­panys bole­tai­res recor­den que era molt des­tre i valent i que en bai­xava uns grans cis­te­llats. Hi anava a pes­car. Abans com a mem­bre del club de pesca i ara en soli­tari perquè arran del crim, el de la dona, els pes­ca­dors de canya li van anar fent vores. Magentí és un home del pantà. Fins i tot, segons va expli­car al judici el 2000, era l’esce­nari que havia triat per posar fi a la seva vida, en aquells moments que, deia, tenia una greu depressió per culpa del tren­ca­ment del seu matri­moni. Davant del jurat popu­lar i del tri­bu­nal que el van sen­ten­ciar, Jordi Magentí va expli­car que, com que la seva dona no el con­so­lava ni aju­dava quan pas­sava hores bai­xes, havia pla­ne­jat llençar-se des de la paret de la presa de Sus­queda, com han fet dese­nes de per­so­nes al llarg dels 50 anys d’història de la presa. Però ell, si és que mai de veri­tat en va tenir la intenció, al final se’n va des­dir. Magentí va optar per viure i, en canvi, va posar fi a la vida de la seva dona enge­gant-li qua­tre trets. A la presó va fer dos intents més de suïcidi: esca­nyant-se amb uns cor­dons de saba­tes i apu­nya­lant-se a l’abdo­men amb un objecte pun­xe­gut. Es va lesi­o­nar greu­ment i va haver de pas­sar per la sala d’ope­ra­ci­ons. Magentí va sobre­viure als seus intents d’autòlisi, va recu­pe­rar la lli­ber­tat pas­sats 12 anys i va tor­nar al pantà, el seu espai de lli­ber­tat. I va poder con­ti­nuar pujant al pantà menant el Land Rover blanc, que els habi­tu­als de la zona recor­den haver vist en un moment o altre i en un cos­tat o altre del pantà. Ell no ho nega, que anés sovint al pantà, era el seu refugi. Nega haver matat Marc i Paula, com els Mos­sos i el fis­cal afir­men que va fer el 24 d’agost, o el 25? El seu oncle, Gas­par Gamell, que creu en la innocència de Magentí, en decla­ra­ci­ons a la Sexta asse­gura que el nebot a Sus­queda hi anava sem­pre i que hi va con­ti­nuar pujant després de l’assas­si­nat de la pare­lla. Almenys un cop hi va anar acom­pa­nyant els Mos­sos per ense­nyar-los llocs i racons i aju­dar-los a bus­car aquells indi­cis claus per a la inves­ti­gació que no han apa­re­gut: l’arma del crim, els telèfons mòbils, la mot­xi­lla i la roba de la noia. Asse­gura l’oncle que ell [Magentí] no es pen­sava pas que el tin­gues­sin per sos­pitós. Magentí pen­sava, o diu que pen­sava, que li dema­na­ven ajuda com a bon conei­xe­dor de la zona. Com a home del pantà. La col·labo­ració entre inves­ti­ga­dors i inves­ti­gat es va estron­car quan Magentí va anar a dir als com­panys de ras­treig mos­sos que si volien que els tornés a guiar pel pantà l’hi digues­sin abans del 28 de febrer perquè aquell dia tenia bit­llet per volar a Colòmbia, on viu la seva segona esposa. No va volar. El 26 de febrer, els Mos­sos el van espe­rar davant de casa, se’l van endur en saba­ti­lles però no pas cap al pantà. A la comis­sa­ria, i durant tres dies van escor­co­llar totes les cases i camps de la família de can Cuixa amb l’objec­tiu de tro­bar el que bus­ca­ven al pantà com a pro­ves per incri­mi­nar-lo pel doble crim. No les van tro­bar i en aca­bar Magentí va tor­nar al pantà però aquest cop no pas amb el Land Rover que el va dela­tar i que va ser comis­sat i ins­pec­ci­o­nat sinó en un furgó poli­cial de tras­llat de detin­guts. Van arri­bar fins a l’entrada del bai­xant del bar­ranc de la font del Borni. Magentí no va voler bai­xar del cotxe per fer una ins­pecció de l’esce­nari del crim, al final del bar­ranc. Una diligència de mal fer per la comi­tiva judi­cial, amb calçat de car­rer, i pel detin­gut, en saba­ti­lles, per la nevada que cobria el cor­riol. Se li va con­ce­dir el dret de fer un cigar­ret a les vis­tes del pantà, abans que el retor­nes­sin a la presó, l’espai que tant temia. I els inves­ti­ga­dors, que no van acon­se­guir arren­car-li cap con­fessió en qua­tre dies de detenció, el van veure dei­xar l’ADN a la buri­lla amb la recança de saber que en els 6 mesos de la inves­ti­gació ni als cos­sos, ni al cotxe de les vícti­mes, ni a l’esce­nari... han pogut tro­bar mos­tra biològica per com­pa­rar. Els Mos­sos con­ti­nuen la inves­ti­gació cap­tius d’un esce­nari, el pantà, que els posa molts entre­bancs: poques imat­ges, pocs tes­ti­mo­nis, tele­fo­nia feble... No tenen dub­tes però tam­poc tenen totes les pro­ves.