Tria de sospitosos

Jordi Magentí Gamell, el veí d’Anglès con­victe de l’assas­si­nat de la seva pri­mera dona, cir­cu­lava a cavall del Land Rover blanc del seu oncle car­re­gat de lle­nya pel camí que baixa de Llo­ret Sal­vatge, cap a la car­re­tera que va del Pas­te­ral a Sus­queda, quan es va tro­bar un home que li va donar l’alto i li va etzi­bar: “Noi, tu vas sovint al pantà a pes­car?” I en Magentí, sense recan­ces, li admet que sí, que sem­pre hi va. I l’home que li acon­se­lla: “Doncs val més que et pre­sen­tis als Mos­sos, perquè t’estan bus­cant per allò d’aquells nois.” I la res­posta de Magentí: “No entenc pas per què no m’han dit res si vaig veure que em gra­va­ven des de l’helicòpter men­tre pes­cava. Si tu hi par­les, els dius que em poden venir a tro­bar a casa, al car­rer Nou 1 d’Anglès.”

Aquesta con­versa la va man­te­nir l’home que ara està empre­so­nat pel doble crim de Sus­queda amb en Tomeu, l’habi­tant d’una bar­raca al bar­ranc de la Font del Borni, que ja havia pas­sat pel tràmit de ser inter­ro­gat en dife­rents oca­si­ons i que sabia que els Mos­sos bus­ca­ven inten­sa­ment l’home que pujava a Sus­queda amb un Land Rover blanc que les càmeres havien enre­gis­trat de forma difu­mi­nada les hores abans i després de l’assas­si­nat de Marc i Paula. Al car­rer Nou 1 d’Anglès, el 26 de febrer, els Mos­sos van arres­tar Jordi Magentí, con­ver­tit, en parau­les del cap d’inves­ti­gació dels Mos­sos, l’inten­dent Antoni Rodríguez, en l’autor indub­ta­ble del doble assas­si­nat de Marc Hernández i Paula Mas al pantà de Sus­queda. Magentí, que ara per ara es declara inno­cent, és “el sos­pitós”, però després que els Mos­sos hagin gar­be­llat i anat des­tri­ant els dife­rents can­di­dats a pos­si­bles cri­mi­nals entre la gent que ronda pel pantà. Ho va ser el mateix habi­tant de la Font del Borni que va loca­lit­zar Magentí in iti­nere pel camí de Sus­queda. Tomeu, tot i que viu en lloc pri­vi­le­giat per obser­var el pantà, el 24 d’agost no va veure la pare­lla que anava a fer caiac ni tam­poc va sen­tir els trets que van res­so­nar prop del seu habi­tatge. Perquè ell, que cada dia fa llar­gues cami­na­des, a l’hora dels trets era prop de la paret de la presa i des d’allà, segons van com­pro­var els Mos­sos, els trets no se sen­tien. Sí que els van sen­tir una pare­lla de sen­de­ris­tes bar­ce­lo­nins que feien una ruta de mun­ta­nya. I també els van sen­tir l’amo de la masia del Llo­mar, Oli­vier Max, i un seu amic des de dife­rents punts de la finca. Els habi­tants del Llo­mar, tot i ser els que van apor­tar les millors pis­tes per aco­tar l’esce­nari del crim, van estar també entre els pri­mers inves­ti­gats. Eren, com Tomeu i l’home del Land Rover, als entorns de l’escena del crim. Oli­vier Max va expli­car que havia sen­tit tres trets, un xis­cle i un quart tret un dia a mig matí. Però aquell dia, després de dei­xar la seva cami­o­neta en un taller d’Olot, Oli­vier mar­xava cap a Bèlgica. I no va ser fins a la tor­nada, en saber que bus­ca­ven una pare­lla des­a­pa­re­guda al pantà, que va expli­car que havia sen­tit trets des de l’entorn de la casa i que el seu amic també els havia sen­tit en un punt més enllà de la vora del pantà. Però els tes­ti­mo­nis també van ser sos­pi­to­sos. Els Mos­sos tre­ba­lla­ven amb la pre­missa que qual­se­vol que es mogués arran del pantà podia ser sos­pitós d’un cas sense mòbil ni causa apa­rent. Quan Oli­vier va tor­nar, els Mos­sos ja havien tro­bat el cotxe de les vícti­mes enfon­sat al pantà a la plat­geta de les Palo­me­res, una raco­nada on només s’hi arriba a través de la pista, de mal tran­si­tar, que passa pel cos­tat de les runes del Llo­mar. Com que a la casa hi havia una retro­ex­ca­va­dora (Max vol reha­bi­li­tar la masia) els Mos­sos van com­pro­var que no hagues­sin enter­rat les vícti­mes. I per aca­bar-ho d’ado­bar, els Mos­sos van des­co­brir sang en una barca de l’amo del Llo­mar. Era sang de les vícti­mes? Va ser la pre­gunta que es van fer els Mos­sos, que lla­vors encara no havien loca­lit­zat els cos­sos. No ho era. La sang l’havia dei­xat un com­pany d’Oli­vier que es va tallar men­tre tre­ba­llava tra­ient una bomba del pantà. Però els Mos­sos van comis­sar les dues bar­ques d’Oli­vier i se les van endur a ana­lit­zar al com­plex Egara de Saba­dell i encara no les han tor­nat. I fins abans de la detenció de Magentí encara man­te­nien vigent una ordre de cerca poli­cial d’un home francès i la seva dona sud-core­ana que durant l’agost havien vis­cut al cam­pa­ment del Llo­mar. Els Mos­sos van con­si­de­rar sos­pi­tosa la marxa tot i que ells van dir que aban­do­na­ven Sus­queda perquè, en vista del crim, s’havia con­ver­tit en un hàbitat poc segur per a ells, ja que tenien fills petits.

Ara els habi­tants del pantà ja no són sos­pi­to­sos, les sos­pi­tes només van enfo­ca­des cap a Magentí, també un home del pantà que, tot i no viure-hi, hi anava a pes­car, caçar bolets, fer lle­nya... Després de l’empre­so­na­ment de Magentí, els Mos­sos encara ras­tre­gen Sus­queda per terra, aigua i aire. Acom­pa­nyats de geòlegs han tor­nat a aga­far mos­tres de terra i pedres (ja ho havien fet després del crim) per mirar si poden con­cre­tar de quin lloc pro­ve­nien les pedres que feien de llast a la mot­xi­lla del noi o les que van posar al caiac estri­pat per fer-lo enfon­sar. Un helicòpter dotat de sen­sors i visors espe­ci­als ha sobre­vo­lat la zona per si es pot detec­tar l’arma del crim i els sub­ma­ri­nis­tes han ras­tre­jat el fons amb estris espe­ci­als i també han fet anar els detec­tors de metalls. L’objec­tiu: tro­bar l’arma que va segar la vida a Marc i Paula, que per les anàlisis científiques es podria cor­res­pon­dre amb una 9mm. Tot i que ini­ci­al­ment es pen­sava que el noi també podia haver estat ata­cat amb algun objecte pun­xant, les anàlisis con­fir­men que totes les feri­des cor­res­po­nien a trets, algu­nes tapa­des pel procés de sapo­ni­fi­cació del cos a l’aigua. El noi tenia qua­tre forats de bala, tot i que es va deter­mi­nar que cor­res­po­nien a tres trets, ja un dels pro­jec­tils pri­mer li va tra­ves­sar la mà (que deu­ria posar com a defensa) i després l’abdo­men. La noia tenia un únic tret d’entrada per la tem­pla dreta i sor­tida per l’esquerra. Les dades qua­dren amb la seqüència des­crita per Oli­vier. Tres trets, que van posar fi pri­mer a la vida de Marc, un crit, el de Paula, i el quart tret, el que la va matar a ella. El perquè con­ti­nua essent la gran incògnita.