El pont oblidat

El pont que travessa el riu Fluvià i uneix els pobles de Crespià i Esponellà ofereix una silueta estranya, amb un enorme pedaç metàl·lic al centre i uns arcs laterals clarament recompostos. Es tracta d’una empremta que deixa constància de les vicissituds que ha hagut de patir. De fet, les làpides que es troben adossades al mateix pont ens recorden la data del pont originari i de les dues reconstruccions que van endegar-se durant la primera meitat del segle XX. La làpida més antiga ens recorda que “fou fabricat en 1442, en temps de Margarida de Corbera, viuda de Bernat de Corbera, senyora d’Esponellà”. El pont original tenia sis arcs i una llargada total de cent cinquanta-sis metres; i la seva alçada sobre el nivell ordinari de les aigües del Fluvià era de disset metres. Es tractava, doncs, d’una obra d’enginyeria prou considerable per a l’època. El pont va patir els efectes d’algunes riuades, però va continuar dempeus fins al 2 de desembre de 1794, durant l’anomenada Guerra Gran. L’episodi es va produir després d’un seguit de derrotes de l’exèrcit espanyol: només durant la batalla dels dies 17, 18 i 19 de novembre de 1794, van morir més de deu mil soldats i vuit mil van ser empresonats. El riu Fluvià es va convertir en el front de batalla entre els dos exèrcits i el pont d’Esponellà va veure reforçat, encara més, el seu paper estratègic. Davant l’escenari d’un avanç de les tropes franceses, el marquès de Las Amarillas en va ordenar la voladura, amb la qual cosa es va esfondrar completament l’arc principal. L’operació va costar la vida a un coronel d’enginyers, un tinent i dos paletes.

La inutilització va provocar notables perjudicis. En èpoques de pluges, obligava a fer la volta per Besalú o a utilitzar un servei de barca, emplaçat prop del molí d’Esponellà. El problema de tot plegat és que aquesta situació es va perllongar durant més de cent anys. De fet, les gestions per promoure’n la reconstrucció no es van iniciar fins al 1864. El febrer d’aquell any, seixanta-quatre veïns, d’Esponellà i també d’altres pobles de la comarca i de l’Empordà, van adreçar una instància en què es demanava, formalment, la seva reconstrucció. En l’escrit, hom justificava el retard en la reivindicació atenent a l’estat de conflicte permanent en què s’havia vist immers el país, primerament per la guerra del Francès i, més endavant, per “una guerra civil casi perenne (...) hasta el año 1840”. L’escrit es recolzava en arguments de caire patrimonial i econòmic; però, per damunt de tot, apuntava directament cap a la responsabilitat de l’Estat: “Cuan justo es que habiendo sido cortado el puente (...) por orden del General que mandaba el ejército español para impedir el paso del ejército francés que invadía este país, sea a costa del Erario ó de fondos del Estado reedificado el arco de dicho puente derribado, no en beneficio solo de esta comarca sino de toda la nación.” En qualsevol cas, ja fos per les dificultats d’assumir aquesta quantitat o per la inestabilitat política que va viure el país pocs mesos després, la iniciativa va quedar en punt mort durant molts anys. Finalment, desencisat de l’escassa resposta de l’Estat, el diputat Pere Ordis va concentrar tots els seus esforços en la Diputació i va promoure un acord d’aquest organisme per tal de portar endavant el condicionament, que es va iniciar aquell mateix any i va finalitzar el 4 d’octubre de 1903.

L’alegria dels veïns va durar ben poc. El 1939, el pont va ser novament destruït, en aquest cas per les tropes republicanes i amb l’objectiu d’evitar l’avanç de les franquistes. Les destrosses, però, van ser molt menors que les del 1794 i la reconstrucció, molt més àgil. Una làpida que fins fa poc hi havia adossada a la barana del pont recordava tots dos fets: “Destruidos los dos arcos de orilla izquierda de este puente el día 7 de febrero de 1939 por las tropas rojo-separatistas en su huida a Francia fue restablecido el paso por el servicio militar de puentes y caminos de Cataluña comenzando las obras el día 20 de septiembre de 1939 y terminándose el día 9 de noviembre del mismo año de la victoria. Arriba España”. Allò que no ens explicava aquesta làpida, però, és que les obres van anar a càrrec d’un batalló de presoners republicans.