Un any sense cap rastre de la Sandra

El dia de Sant Esteve del 2020, la San­dra, després del dinar amb la família a Vilas­sar de Mar, va sor­tir dient que anava a fer una cami­nada. Fa un any i no s’ha sabut res més de la dona, que va ser cap­tada només per una càmera quan cami­nava pel car­rer en direcció cap al mar. La família no ha rebut cap infor­mació que els ajudi a saber què va pas­sar amb la San­dra, i els Mos­sos, pas­sa­des les pri­me­res set­ma­nes, tam­poc els han tor­nat a con­tac­tar per infor­mar-los de com van les inves­ti­ga­ci­ons. Fa un any que està des­a­pa­re­guda i no hi ha cap ras­tre de la San­dra.

Eren pels volts de les cinc de la tarda del dia de Sant Esteve de l’any pas­sat quan la San­dra Culi, de 44 anys, va tras­pas­sar el por­tal de l’edi­fici on resi­deix la seva sogra a Vilas­sar, on pas­sava les fes­tes de Nadal. Duia roba espor­tiva de color negre i una mot­xi­lla d’un verd llam­pant, amb les claus, el DNI i una petita quan­ti­tat de diners. Una càmera d’un habi­tatge que fa can­to­nada entre el car­rer Colom i el car­rer del Mont la va cap­tar. Anava en direcció cap al mar. Per inten­tar seguir-li la pista, els Mos­sos van ras­tre­jar altres càmeres que hi havia en la pre­su­mi­ble ruta de la San­dra fins al pas­seig marítim, que es con­si­dera el seu destí més pro­ba­ble. Van anar a reco­llir les cin­tes de les càmeres de segu­re­tat del Club Nàutic de Vilas­sar, que enfo­quen cap a la sorra i el mar. Però la San­dra no apa­rei­xia en les imat­ges ni ningú del Club recor­dava haver-la vist. El pas sub­ter­rani que tra­vessa les vies al cos­tat del Club Nàutic no té càmeres, però sí que en té la boca del pas sub­ter­rani a tocar del museu, pot­ser la ruta més lògica venint del car­rer del Mont com feia la San­dra. Però aquí tam­poc hi va haver sort. Aques­tes càmeres són muni­ci­pals però, tot i el rètol que les anun­cia, no fun­ci­o­nen. També es van ras­tre­jar les càmeres de l’estació de Vilas­sar amb resul­tat nega­tiu. La San­dra no havia pujat a cap tren. I, com que va dei­xar el mòbil a casa de la seva sogra, no es va poder seguir el ras­tre per la geo­lo­ca­lit­zació del telèfon.

Es van fer batu­des amb volun­ta­ris i emergències i ho van ras­tre­jar tot vora mar i zones bos­co­ses a l’entorn de Vilas­sar i pobles veïns. Qua­tre dies després de la des­a­pa­rició va sor­tir un bri d’espe­rança quan un grup de volun­ta­ris van dir que havien sen­tit un crit de dona a la pedrera del Ter­cio de Teià, una antiga zona d’extracció de pedra. Els ras­tre­ja­dors van dir que quan hi van arri­bar van cri­dar “San­dra” i els va res­pon­dre un crit esquer­dat de dona que sem­blava que pro­ve­nia d’algun forat de l’antiga pedrera, una zona freqüentada per sen­de­ris­tes que es troba a uns 9 quilòmetres, unes dues hores cami­nant, de l’edi­fici d’on havia sor­tit la dona. Els Bom­bers hi van enviar 12 dota­ci­ons i gos­sos ensi­nis­trats en la recerca de per­so­nes i durant hores van ras­tre­jar bar­dis­ses, racons, forats... i jun­ta­ment amb els Mos­sos van posar espe­cial atenció per si tor­na­ven a sen­tir algun crit. Però no es va sen­tir cap més crit i tam­poc es va tro­bar cap ras­tre de la San­dra en un antic dipòsit d’aigua on es va voler com­pro­var que no hi hagués que­dat atra­pada. Es van anar fent recer­ques fins que ja no es va saber on més mirar. La família va anar a com­pro­var que no hagués tor­nat al pis de Bar­ce­lona on vivia. Però no hi van tro­bar ni la noia ni cap expli­cació d’on podia ser. La San­dra con­ti­nua a la llarga llista de per­so­nes des­a­pa­re­gu­des.