Amb bata, gorra i peücs sanitaris, m’endinso al soterrani de les instal·lacions de l’Institut de Medicina Legal de Catalunya guiada pel seu director, el metge forense Eneko Barberia, que em mostra les instal·lacions, avui, 7 de desembre, prou saturades de cadàvers perquè hi hagin hagut d’habilitar les neveres reservades per als casos de grans catàstrofes. L’acumulació de cossos no es deu a cap gran catàstrofe (avui hi ha hagut un accident ferroviari que s’ha saldat amb 155 lesionats i prou), ni tampoc que entrin més cadàvers del compte (la mitjana són nou al dia); el cas és que hi ha molts cossos que hi fan llarga estada, ja sigui per problemes d’identificació o per dificultats per trobar qui se’n faci càrrec. Visitem les sales d’autòpsies, dotades d’un sistema de gravació perquè, si cal, el jutge corresponent pugui veure en directe l’autòpsia des del jutjat. Un sistema que ara es renovarà i modernitzarà. Passem per la sala d’antropologia forense, on l’esquelet d’una persona espera que li posin nom. D’una ullada, Eneko, ràpid i diligent, es fixa en quines peces dentals li faltaven i quines li han caigut post mortem. El director em mostra el circuit que fan els cossos que entren a la seu de l’Imlec. Passen, primer, per una bàscula, on, treta la tara de la llitera transportadora, s’apunta el pes exacte del cos i se li posa una mena de xip identificador que anirà registrant el seu pas per la sala d’autòpsies, el servei de proves covid, el frigorífic... S’ha d’evitar que s’extraviï cap cos o que es canviï per un altre. Són morts, però se’ls tracta amb tot el respecte i humanitat possibles. A les entranyes de l’Imlec, dins de la Ciutat de la Justícia, també hi ha els laboratoris, part vital de la feina dels forenses, i ara també el banc de recollida de teixits (còrnies, pell, os...), que permet el miracle que els morts millorin la vida dels vius. Eneko Barberia, és originari de Pamplona i va estudiar medicina, a Saragossa. A sisè de carrera va descobrir la medicina legal a través d’una catedràtica en la matèria i va tenir clar quina seria la seva especialització.
Què és el que el va atraure de la medecina forense?
Primer, i a partir de les ensenyances de la catedràtica, em vaig interessar sobretot pel tema de les víctimes, però després em van atraure més les autòpsies. Quan comences a fer anar el bisturí, entres en un apassionant procés d’estudi del cos i en un procés mental d’investigació i d’interpretació de la informació.
Recorda el primer mort que va veure?
El primer aixecament de cadàver el vaig fer a Lleida, el meu primer destí, hi vaig anar a fer una substitució, el Nadal del 1996, que estava de guàrdia. La víctima era un home que havia mort de sobredosi, que en aquella època era molt freqüent, i l’endemà em va tocar l’autòpsia d’una dona morta en accident de trànsit.
I abans de treballar de forense, no havia vist mai cap mort?
Sí. La primera persona morta que vaig veure va ser un oncle meu que va morir de cirrosi. Però això no va pas influir en la meva decisió de ser metge. Per a mi la medecina era una cosa vocacional i, tot i que a casa –vinc de família modesta– no ho volien, que fes medicina, jo m’ho vaig proposar i em vaig treure la carrera i les oposicions després de tres anys de preparar-les.
Hi ha algun cas que l’hagi impactat especialment?
L’experiència més impactant de la meva carrera va ser quan vaig formar part de l’expedició de metges forenses que el 2004 vam viatjar a Tailàndia després del tsunami. Llavors jo era subdirector de la divisió de l’Imlec de Tarragona; em va trucar el director, Josep Arimany, i em va proposar anar-hi. Va ser una experiència impressionant, hi vam aprendre molt; tot estava molt ben organitzat i treballàvem al costat d’especialistes de tot el món. Era dur, perquè teníem una hora per anar des de l’hotel on ens allotjàvem fins al lloc de treball, on hi havia 40 taules d’autòpsies en reguitzell. Un ambient de treball molt familiar, onze dies intensos, una gran experiència!
I algun cas d’aquí que recordi com a especialment interessant?
Hi ha un cas d’un assassinat que després va generar una cadena de revenges i al final hi va haver quatre morts. La primera víctima havia rebut molts cops al cap, però jo vaig sospitar que una de les lesions era un orifici de bala. Ho van analitzar i, efectivament, era un orifici de bala. També va ser curiós el cas d’una dona que va aparèixer morta un dia de juliol: estava cremada, però sense que hi hagués indicis de combustió, i va resultar que eren els efectes d’un càustic, i també vam poder determinar que tenia lesions compatibles amb un escanyament. La curiositat va venir quan un dels assassins ens va fer una lloança dient que sí, que ho havíem ben encertat.
A qui li hauria agradat fer l’autòpsia?
Fa de mal dir. Si n’he de dir alguna, per l’interès històric diré la de Kennedy. Però tingueu clar que qualsevol autòpsia, sigui qui sigui la víctima, es fa amb el mateix rigor.
I li ha tocat cap autòpsia a la qual hagi hagut de renunciar per coneixença o proximitat amb la víctima?
No s’ha donat mai el cas que m’hagi tocat fer l’autòpsia a un familiar o conegut. El que sí que hem fet a vegades, per sensibilitat i humanitat, és que, quan ens arribava el cos d’un nadó i tocava a una metgessa mare de nens petits, li donàvem l’opció de passar el relleu a un company.
Crec que a l’Imlec no tenen problemes per garantir la tan proclamada paritat...
Dels 193 metges forenses que hi treballen actualment, el 65% són dones metgesses, i en l’última promoció que s’ha convocat, amb catorze places, totes les han cobert dones. I a l’equip directiu som un director, un subdirector i cinc subdirectores.
Ho han promogut o aquest domini de les dones ve de manera espontània?
No ho hem promogut. És un reflex de la feminització que es viu en el món sanitari en general. És una qüestió vocacional. La medicina exigeix molta responsabilitat i persistència, qualitats molt lligades a les dones. I que no em malinterpretin els col·legues homes. No vull dir que siguin irresponsables. Els homes som més pràctics i les dones, més meticuloses.
Hem vist que les neveres estan saturades de cossos perquè hi ha cadàvers que ningú reclama i molts no estan identificats. És frustrant per als forenses no aconseguir posar nom a les víctimes?
Entre el 2010 i el 2021, han entrat a l’Imlec uns 25.000 cadàvers i un 4% dels quals hi entren sense tenir nom. En 11 anys, 150 van quedar sense identificar, però alguns han trobat nom un cop inhumats de beneficència. El que és frustrant és que nosaltres no tinguem accés a la base de dades de persones desaparegudes i restes cadavèriques, que gestiona el Ministeri de l’Interior, i que tampoc tinguem la possibilitat d’aportar-hi dades.
Creu que és possible, amb els mitjans actuals, que els passi per alt un homicidi? Per un tòxic no detectable..?
Jo diria que no, però impossible no hi ha res. Certament, hi va haver el cas del geriàtric d’Olot, on un reguitzell de crims van passar per morts naturals, però en el primer cos que va passar per les mans d’un forense ja es va detectar que es tractava d’una mort criminal. Nosaltres treballem perquè no ens passi cap cas, però, si no hi ha senyals, podria passar. El que em preocupa és que les coses es facin bé, i que segueixi escrupolosament la metodologia de treball.
No cal que li pregunti, doncs, pel cas de la noia de Portbou i l’actuació del forense Lacaci...
No conec Rogelio Lacaci. Ara tot està molt més protocol·litzat, incloses les anàlisis toxicològiques. Ara no passarà que un forense no vagi a un aixecament. Hi anem sempre. És bàsic veure el cadàver a l’escenari.
Fins i tot van a més casos dels que pertocaria? Casos que són morts naturals però el metge no en signa la defunció?
De les 60.000 morts que es produeixen a Catalunya, les judicials només representen un 5%. I intervenir en aquestes morts judicials naturals ens dona molta força en l’àmbit de la recerca, que és una de les feines que fem. Per exemple, vam elaborar un estudi per analitzar la possible incidència del consum de cocaïna en mort sobtada per parada cardiorespiratòria. Ara sabem que la incidència és del 9%.
I la covid té relació amb les morts sobtades? He vist que fan la prova covid a tots els cadàvers que entren...
Sí, a tots els cadàvers se’ls fa la prova tan bon punt entren, com a mesura de prevenció, però també per estudiar-ne les dades, però ja puc avançar que no es percep que hi hagi gaires casos de morts sobtades de gent amb covid.
Com veu que es difongui la feina dels forenses a través de sèries com ara ‘Crims’ i el mític ‘CSI’? És positiu?
L’“efecte CSI”, com ja es descriu als Estats Units, d’entrada, és bo. Una altra cosa és que el que mostra la ficció pugui generar unes expectatives que després no es corresponen amb la realitat. Però és positiu perquè contribueix a donar una imatge de professionalitat. La feina dels forenses és apassionant i és molt més variada del que la gent es pensa. Ara fas un aixecament, ara una autòpsia, ara un peritatge, ara una incapacitació... És un ofici que enganxa; està bé que es conegui.
Són conscients del poder que tenen els forenses? D’un peritatge seu, en pot dependre que una persona estigui presa, potser de per vida, o lliure... Els han intentat subornar o pressionar mai?
Som conscients de la responsabilitat que tenim. Sabem que és molt important la manera com informem, perquè, de la interpretació, en depenen les resolucions. Nosaltres som objectius. No ens paga cap de les parts. Les pressions ens venen a l’hora del judici, perquè les parts ens collen molt i això és bo. Nosaltres hem d’estar preparats i fem d’advocat del diable. Som una peça més del puzle que ha de servir per a la valoració judicial.
Els científics creuen en Déu?
Jo no crec en Déu. M’agradaria, perquè la fe dona una tranquil·litat espiritual, però no hi crec. I mira que vaig anar a un col·legi de capellans, potser és per això... No hi crec, però soc molt respectuós. Nosaltres veiem la trista realitat de la vida i penso que, si existís un ésser d’aquestes característiques que descriuen, no passaria tot això que veiem.
Però els forenses algun cop heu presenciat alguna resurrecció?
Hi ha casos de mort aparent. No fa gaire un metge forense era en l’aixecament d’un cadàver i sentia uns esbufecs, que va resultar que eren del mort. En aquest cas, podem ben dir que “va fer un Llàtzer”.
